ARTICLE PUBLICAT a EL PERIODICO el 22-11-2008

PER UNA SANITAT SOSTENIBLE.

Tenim a Espanya una sanitat pública, que es va fer universal, en l’etapa que Ernest Lluch era responsable del Ministeri. Tenim per tant un sistema sanitari que dóna drets a la salut i a l’assistència sanitària a tota la ciutadania amb igualtat de condicions. L’accessibilitat al sistema està garantit a tot l’estat espanyol, però hi ha qüestions que fan poc eficient el treball assistencial i la necessària coordinació entre medicina primària i especialitzada: per exemple, les llistes d’espera, quirúrgiques o per fer proves diagnòstiques, o la dificultat per atendre problemes crònics, com el dolor i cansament. Aquest problema representa el primer motiu de consulta a primària entre les dones i les persones grans, i comporta, també, llargues derivacions que duren mesos, d’un especialista a l’altre. Les esperes assistencials provoquen també un excés d’utilització dels serveis d’urgències, per patologies cròniques, que no banals, que haurien de ser ateses a altres nivells del sistema.
La immigració, acusada en fals, de provocar una sobrecàrrega del sistema no utilitza en excés el sistema per tractar-se d’una població jove i treballadora. La bona noticia de l’increment de l’esperança de vida, el denominat envelliment de la població, augmenta la demanda assistencial, però hauria de ser tractada amb optimisme creatiu, i amb una prevenció dels riscos (hipertensió, diabetis, colesterol...) sense medicalitzar-los per sistema.
La preocupació per la sostenibilitat del nostre sistema sanitari és creixent, i hem de debatre amb rigor quines son les causes. La sostenibilitat d’un sistema sanitari depèn de la eficiència del seu funcionament, de la seva organització,i de que els costos dels serveis donats no superin als pressupostos de que es disposa. Reconeixent que hi han problemes de finançament per l’increment de població, hauríem d’ analitzar també en profunditat, al costat dels professionals de la salut i dels ciutadans i ciutadanes que fan servir el sistema, i els gestors, quins són els problemes de la manca d’eficiència del sistema. Per què es retarda l’atenció entre fer proves i resoldre resultats en els diagnòstics?, i en la resolució del dolor? Per què estan augmentant les demandes als serveis d’urgències? Podem demanar al sistema sanitari que resolgui el malestar provocat per problemes laborals, socials, d’autoestima o de relacions de parella? O bé ho hem de fer amb un enfocament sociosanitari i interdisciplinar?
La despesa farmacèutica és també un gran pilar de la sostenibilitat del sistema sanitari públic, i el seu increment és un fet progressiu. La factura farmacèutica anual a Catalunya va ser d’uns 1400 milions d’euros només a atenció primària durant el 2007. Després dels antihipertensius, la despesa més gran pesa sobre ansiolítics, antidepressius, hipnòtics i altres psicofàrmacs, que son administrats majoritàriament a dones. No es pot doncs atribuir l’augment de la despesa farmacèutica només a la demanda dels jubilats. Molt abans de la jubilació es tracten amb psicofàrmacs molts altres malestars que no tenen etiologia clara, com la denominada fibromialgia i tantes altres afeccions.
En un debat recent organitzat pels amics de la UAB, el Prof. Figueras, comentava que l’acte mèdic, és una de les poques relacions entre usuaris i professionals en la que la decisió comporta efectes sobre la despesa, les proves i els tractaments, però aquesta decisió només la pot prendre una de les parts, la dels professionals que indiquen el procediment diagnòstic i terapèutic a seguir. Es sostenible augmentar el nombre de professionals sanitaris, si el sistema no pivota en la prevenció real, i la promoció de la salut? Si no canviem el model i el temps de atenció, augmentar només el nombre de professionals pot incrementar encara més la medicalització. Intercanviar angoixes per receptes amb psicofàrmacs és un mal sistema d’atenció.
Si hem passat a tractar els riscos, enlloc de prevenir-los i la prevenció s’ha convertit en medicalització, no farà pas millorar la sostenibilitat del sistema incrementar només el copagament. Som un dels països europeus en que els ciutadans i ciutadanes paguen mes proporció de la despesa farmacèutica (excepte els jubilats) i més contribueixen al total de la despesa sanitària, a més de la part proporcional dels impostos que tots i totes paguem.
Estem d’acord en les declaracions de la patronal en que s’ha de fer un debat social sobre la cartera de serveis del sistema sanitari públic, i que no es poden donar noves prestacions, per cap tipus de pressió, sense haver-ne aprovat la eficiència i la sostenibilitat. Però no estem d’acord en centrar el debat en els complements per menjars als hospitals, o amb el pagament per visites, perquè no s’ha demostrat que eviti la utilització excessiva del sistema i en canvi pot incrementar les desigualtats i les inequitats. El sistema sanitari només serà sostenible, si és eficient, democràtic, amb participació real dels ciutadans i corresponsabilització dels mateixos en la seva salut i la salut col·lectiva. Cal obrir un debat social sobre els serveis que han de ser finançats pel sistema públic de salut i retornar a la ciutadania el protagonisme de la seva salut.
Carme Valls-Llobet, Josep Martí, i Esperança Aguilà. Membres de la Junta del CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes sanitaris)

Editat al PUNT. 15-11-2008

VELTRONI, OBAMA I BEATRIZ

Fa unes setmanes que Walter Veltroni ha publicat una novel·la sobre les difícils relacions humanes a la època del terrorisme italià, quan gent d’esquerres i dretes va ser assassinada per els que creien poder ser jutges i botxins de les idees dels altres. En una de les entrevistes que li han fet, arrel del llibre, subratllava que en realitat la “política defineix i treballa sobre la relació entre les persones, mes que la relació entre partits”. Partint de la seva experiència i de la seva pròpia vida, reforçava la idea de que una persona no pot ser només un professional de la política sinó també ha de tenir altres vivències, i partir de les experiències professionals i de les relacions personals. En la seva experiència com alcalde va poder veure com les famílies o els veïns i veines s’ajudaven en moments de dificultats, com la convivència feia sorgir proeses malgrat la pobresa, les discapacitats o la marginació. En treia una conclusió política: Sempre els governs han d’escoltar a la societat civil, i no es poden desenvolupar polítiques públiques al marge de la ciutadania.

Crec que aquest arrelament amb els problemes reals de la societat, ha estat una de les claus, de la extraordinària victòria de Barack Obama, el nou president de Estats Units, que amb el seu discurs de presa de possessió, sortit des de el fons del cor, sense papers, però impecable en la forma i en el fons, ha fet retornar la confiança en la política, com a forma de construir el futur amb esperança. Conèixer la biografia de aquest home, que parla amb passió, però amb serenitat, que expressa sentiments en públic, i es capaç de trencar el tabú que pesava sobre els homes, es una lliçó de com podem vèncer dificultats sense perdre la confiança. Pot plorar en públic per la seva avia, i suspendre dos dies de campanya per acomiadar-se de ella. La seva experiència neix de la genètica, i de la experiència. Segur que no va ser fàcil menjar de petit amb ajudes socials, ser el primer home de color que dirigia la revista de dret de Harvard, i debatre hores i dies a les assemblees de veïns dels barris mes pobres de Chicago. Però va aprendre a escoltar persones, i no fer política des de un despatx, a saber dels problemes reals i de la misèria econòmica i moral. Crec que per això ha pogut parlar, de una manera diferent que altres candidats. No ha parlat des de el jo penso, sinó des del NOSALTRES pensem, per tant nosaltres PODEM. La gran participació a les votacions, les cues per anar a votar, les llàgrimes als ulls de tantes cares blanques i negres a la plaça de Chicago,la gran quantitat de joves que han participat a la campanya a traves de Internet, trenquen amb la sensació de que la ciutadania es indiferent a la política. Quan la política es fa per construir canvis reals a la societat, quan la sola elecció de un home de color, trenca amb anys de segregació i es capaç de posar com exemple la lluita de una dona, com símbol de la lluita de milers de dones en contra de la discriminació. Aliança simbòlica dels exclosos i excloses, dels marginats i les marginades.
Perquè els que viuen al marge, de la societat benestant, també son persones, també tenen historia, i també tenen discurs. Ho hem pogut veure, expressat amb imatges i amb silencis, a la pel·lícula BEATRIZ, de Claudio Zulian, estrenada ara a Barcelona, però treballada des de fa anys, per entendre i escoltar que ens diuen les persones que viuen als límits del seu camp, que potser molta gent de la societat les consideren como no persones, però que tenen moltes coses per ensenyar-nos. Sobre les dificultats de sobreviure en la pobresa, sense perdre la esperança, la vitalitat, el humor i la autonomia personal.. Sobre la valentia de prendre decisions sobre el propi futur. Sobre la fugida de la dependència que humilia. Donar veu a qui potser no podríem escoltar, es l’art de un bon director i culmina una setmana de impactes emocionals, que m’atreviria a dir que estan sacsejant els cors i les ments de un mon globalitzat, a qui el discurs de Obama li ha retornat l’esperança. Llàstima que els inversos en borsa deuen ser de una altre galàxia i enlloc de viure el futur amb confiança, l’ han tornat a fer davallar. Per sort una vegada mes la política, l’art de conviure i respectar-nos, l’art de construir el futur està per sobre de la economia, i ho ha de continuar estant en el futur.
Carme Valls-Llobet
Presidenta de Ciutadans pel Canvi