BUCAREST.... HA VALGUT LA PENA
Carme Valls-Llobet ( Presidenta de Ciutadans pel Canvi i Fundació Catalunya Segle XXI)
Publicat al diari EL PUNT. dilluns 21 Gener 2008
Unes vuit-centes persones es van trobar al CCCB per fer un homenatge a Jordi Solé Tura que al visionar el documental “Bucarest”que ha fet el seu fill Albert Solé es va convertir en un anàlisi del que van sentir, pensar i patir els fills i filles dels que varem lluitar contra el franquisme.
A mesura que les presentacions de Pasqual Maragall, el conseller Saura i el president Montilla, glosaven la figura de lluitador, de bon company i de bona persona de Jordi Solé Tura, la emoció anava pujant de to, que es va anar fent mes intens quan l’Albert va expressar les dificultats que va tenir per fer-la durant dos anys, i com es va convertir en un viatge cap “a revisitar la seva infantesa, allà a on hi està tot”.
I de cop veient el documental totes les persones de la sala ens varem trobar transportats cap el propi passat, mentrestant, el mes joves, la tercera generació, els fills i filles dels que explicaven traços de la seva pròpia historia, descobrien també el perquè varen veure fer tantes hores de reunió als seus pares i mares, el perquè de tantes absències i tants silencis.
Emergia dins els nostres caps la cançó de Raimon sobre poema de Espriu “venim de un silenci molt trist i molt llarg”, i de fet un dels moments mes entranyables del documental va ser el diàleg entre Sergi Pàmies i Albert Solé, tots dos nascuts a la clandestinitat, i parlant dels silencis que van viure i els silencis que els hi van imposar. A mesura que avança el documental, constatem que es absolutament recomanable com a recuperació de la memòria històrica i del diàleg entre generacions.
Una pregunta planava durant tot el relat de la vida abans i després de la clandestinitat, ha valgut la pena no saber de on ets, no poder fer servir el propi cognom, els anys de empresonament i la por a ser detinguts? Se la fan de moltes maneres tots els entrevistats, però en certa manera en Semprún ho contesta per tots, val la pena perquè ha quedat la lluita per la democràcia, que ens va ajudar a ser demòcrates al mateix temps. Que hauria estat de nosaltres si haguéssim acceptat submisos la dictadura?.
La genialitat del Albert Solé no ha estat tan sols convertir una vida en un homenatge a una persona i una generació, sinó tenir el coratge de no amagar els detalls, les decepcions, els comentaris crítics contra els aparells dels partits stalinistes, i tractar la realitat del Alzheimer o l’accident vascular de la seva mare, amb una aproximació real absolutament grapant. Es necessitava coratge per expressar amb imatges sense concessions el que significa les malalties neurològiques degeneratives, “buscant la persona darrera el malalt” tal com ell va dir.
En Pasqual Maragall va dir al començar, que segur que en el futur trobaríem tractament o formes per prevenir la malaltia, però “a tu i a mi Jordi ja no ens arribarà”. Una petita rialla fruit de la angoixa col·lectiva va sonar per la sala. El reconeixement de les pròpies limitacions unides a la voluntat de trobar camins pel canvi, no se si les havien escoltat aquelles parets. I va acabar dient al Jordi amb mirada de complicitat “Venceremos”.
Doncs aquesta es la resposta. Aquestes persones que son capaces de acceptar una vida dedicada a fer un mon millor, amb el desig de guanyar-la per el fet de aconseguir uns resultats reals, es digui Constitució o Estatut, han fet de les seves vides una victòria sobre la misèria moral, mental i política a les que ens conduïa la dictadura. Amb elles moltes altres persones, van lluitar, van ser empresonats o van morir de forma anònima, però en la mesura de que ens van obrir els camins per aconseguir les llibertats democràtiques, les seves vides, les persones que hi ha al darrera dels malalts, han valgut la pena.
Malgrat el sofriment que va suposar per ell i la seva família viure a Bucarest, el trencament del silenci imposat per la dictadura, per radio pirenaica, que amb la veu del jove Solé Tura, obria un bri de llibertat en uns temps sense esperança. Per molts de nosaltres la lluita va valdre la pena, i encara ens ajuda a ser fidels als nostre orígens lluitant contra tota forma de exclusió, exclusió, intolerància, i discriminació.
(Per cert el documental Bucarest estarà al cinema a partir del dia 18. No s’ho perdin i vagin a veure’l amb els seus fills i filles).
Carme Valls-Llobet ( Presidenta de Ciutadans pel Canvi i Fundació Catalunya Segle XXI)
Publicat al diari EL PUNT. dilluns 21 Gener 2008
Unes vuit-centes persones es van trobar al CCCB per fer un homenatge a Jordi Solé Tura que al visionar el documental “Bucarest”que ha fet el seu fill Albert Solé es va convertir en un anàlisi del que van sentir, pensar i patir els fills i filles dels que varem lluitar contra el franquisme.
A mesura que les presentacions de Pasqual Maragall, el conseller Saura i el president Montilla, glosaven la figura de lluitador, de bon company i de bona persona de Jordi Solé Tura, la emoció anava pujant de to, que es va anar fent mes intens quan l’Albert va expressar les dificultats que va tenir per fer-la durant dos anys, i com es va convertir en un viatge cap “a revisitar la seva infantesa, allà a on hi està tot”.
I de cop veient el documental totes les persones de la sala ens varem trobar transportats cap el propi passat, mentrestant, el mes joves, la tercera generació, els fills i filles dels que explicaven traços de la seva pròpia historia, descobrien també el perquè varen veure fer tantes hores de reunió als seus pares i mares, el perquè de tantes absències i tants silencis.
Emergia dins els nostres caps la cançó de Raimon sobre poema de Espriu “venim de un silenci molt trist i molt llarg”, i de fet un dels moments mes entranyables del documental va ser el diàleg entre Sergi Pàmies i Albert Solé, tots dos nascuts a la clandestinitat, i parlant dels silencis que van viure i els silencis que els hi van imposar. A mesura que avança el documental, constatem que es absolutament recomanable com a recuperació de la memòria històrica i del diàleg entre generacions.
Una pregunta planava durant tot el relat de la vida abans i després de la clandestinitat, ha valgut la pena no saber de on ets, no poder fer servir el propi cognom, els anys de empresonament i la por a ser detinguts? Se la fan de moltes maneres tots els entrevistats, però en certa manera en Semprún ho contesta per tots, val la pena perquè ha quedat la lluita per la democràcia, que ens va ajudar a ser demòcrates al mateix temps. Que hauria estat de nosaltres si haguéssim acceptat submisos la dictadura?.
La genialitat del Albert Solé no ha estat tan sols convertir una vida en un homenatge a una persona i una generació, sinó tenir el coratge de no amagar els detalls, les decepcions, els comentaris crítics contra els aparells dels partits stalinistes, i tractar la realitat del Alzheimer o l’accident vascular de la seva mare, amb una aproximació real absolutament grapant. Es necessitava coratge per expressar amb imatges sense concessions el que significa les malalties neurològiques degeneratives, “buscant la persona darrera el malalt” tal com ell va dir.
En Pasqual Maragall va dir al començar, que segur que en el futur trobaríem tractament o formes per prevenir la malaltia, però “a tu i a mi Jordi ja no ens arribarà”. Una petita rialla fruit de la angoixa col·lectiva va sonar per la sala. El reconeixement de les pròpies limitacions unides a la voluntat de trobar camins pel canvi, no se si les havien escoltat aquelles parets. I va acabar dient al Jordi amb mirada de complicitat “Venceremos”.
Doncs aquesta es la resposta. Aquestes persones que son capaces de acceptar una vida dedicada a fer un mon millor, amb el desig de guanyar-la per el fet de aconseguir uns resultats reals, es digui Constitució o Estatut, han fet de les seves vides una victòria sobre la misèria moral, mental i política a les que ens conduïa la dictadura. Amb elles moltes altres persones, van lluitar, van ser empresonats o van morir de forma anònima, però en la mesura de que ens van obrir els camins per aconseguir les llibertats democràtiques, les seves vides, les persones que hi ha al darrera dels malalts, han valgut la pena.
Malgrat el sofriment que va suposar per ell i la seva família viure a Bucarest, el trencament del silenci imposat per la dictadura, per radio pirenaica, que amb la veu del jove Solé Tura, obria un bri de llibertat en uns temps sense esperança. Per molts de nosaltres la lluita va valdre la pena, i encara ens ajuda a ser fidels als nostre orígens lluitant contra tota forma de exclusió, exclusió, intolerància, i discriminació.
(Per cert el documental Bucarest estarà al cinema a partir del dia 18. No s’ho perdin i vagin a veure’l amb els seus fills i filles).
posted by Carme Valls-Llobet @ 3:37 PM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home