SI.....MINISTRE, MILLOR HOSPITALS SENSE MALALTS .....I SENSE PROFESSIONALS.

Sembla que ha sorprès molt al nou govern de Catalunya que la Sanitat fos la partida més gran dels pressupostos de la Generalitat, en especial als consellers d'Economia i Sanitat que formen part del grup de "independents" del govern tripartit (Convergència, Unió i "els millors independents"). No es d'estranyar perquè uns independents que no havien estat diputats no tenien perquè conèixer els pressupostos, però la resta de govern ja tenia llarga experiència, ja que son diputats a l'oposició des de fa molts anys.

Quan el Sr Boi anuncia retallades, a tort i dret, sense cap Pla, ni ordre, ni concert, em recorda un espai de la sèrie SI MINISTRE, en la que el Ministre de Sanitat havia trobat la fórmula màgica per fer quadrar els pressupostos del govern. "Que els hospitals es quedessin sense pacients i sense professionals sanitaris", a ben segur que així deixarien de gastar.

Però la salut no es una despesa sinó una inversió pel futur. Fer salut no es fer sabates, ni les persones son mercaderies.. Salut i Educació son la base del nostre futur, com espècie humana, i les principals raons per les que la majoria dels ciutadans paguen els seus impostos, son precisament el mantenir aquesta nostra gran diferència. A ben segur que el que cal es augmentar l'eficiència de la Sanitat catalana i evitar la duplicitat de càrrecs a dins del servei català de la Salut i el ICS, sistema que ens fa diferents a pitjor de la resta d'autonomies i nacions. Recomanaria al Sr Boi que enlloc de atacar als professionals sanitaris del nostre país que son els que reben salaris mes baixos, de la resta d'Espanya, Portugal i no cal dir que la resta d'Europa, es dediqui a endreçar la seva pròpia casa.

Li proposo una injecció d'Euros inesperada, Calculi quans ansiolítics i antidepressius receptem a Catalunya cada any ,el 85% destinats a les dones catalanes. Faci plans per reduir un 30% aquesta despesa i veurà con pot deixar contractats tots els eventuals actuals i contractar-ne 200 mes.

NI UN PAIS ES UNA EMPRESA, NI LA SANITAT ES UN NEGOCI, però ara necessitem urgentment un mes alt nivell d'intel·ligència. Per ara no sabem on esta el govern dels millors. Vaig posar 3,6 a aquest govern, però qui té un zero absolut es el Conseller de Sanitat.

Felicito al Dr Vilardell perquè ha estat valent a defensar la qualitat de la sanitat catalana.

Aquest President no m'ha decebut.

Avui al diari ARA han sortit unes declracions meves al voltant de la decisió del president Zapatero de no continuar. Les paraules son exactes de part del que em va preguntar un periodista per telèfon., peró el diari ha subtitulat els meus "crèdits" de forma errónea, ja que soc Ciutadna pel Canvi encara que ex-presidenta, i soc metgessa.
"Està molt bé que plegui perquè els mandats han de durar vuit anys. Jo vaig estar de diputada set anys i el que no puguis fer en dues legislatures ja no ho podràs fer. El que no m'ha semblat bé és aquest estira -i-arronsa final, envoltat d'especulacions. Si hi hagués una llei electoral que regulés el smandats no passaría".
I vaig afegir i afegeixo, que el fet de que els representants polítics pensin que tenen possibilitats de continuar en els seus càrrecs de forma indefinida, facilita l'anquilosament del discurs polític i de les seves accions de canvi. Si totes les idees que es promouen son per conservar el poder, qui intentarà fer projectes per canviar el futur. Malgrat la por que puguin sentir alguns barons, les primaries son una fórmula democràtica excel·lent, i més si estan obertes, i no manipulades per cap direcció. Per la democràcia son una font de vida, i adelantar les eleccions només es el recurs dels Partits que venen fum sense cap idea nova.

EL RETORN DE LA POLITICA

L'article que publica avui l'amic Juan-Jose López Burniol a la Vanguardia m'ha fet pensar en retornar a la reflexió pública, després de mesos de silenci.
El titular "El retorno del mal", vol significar com estan creixent les desigualtats, i el poder de uns pocs, manipulant ara la idea de democràcia.
Parlar nomès de la crisis económica ens allunya de les veritables formules per el desenvolupament humà. Fins i tot Adam Smith deia que la veritable politica no pot parlar només de diners.
Tony Judt ja ens va assenyalar que només el debat de persones independents de subvencions pot donar una sortida a l'insaciable formula de més diners pels bancs i més armes per la guerra.
ES LA POLITICA, estúpids! el que ens està faltant, sino volem que retorni el mal, la miseria i la degradació humana. I si no volem patir tots plegats l'amenaça constant de molts Fukusimas.
Serem capaços de mantenir amb força la defensa de la POLITICA, l'interes col·lectiu, enfront dels interessos dels mercaders i dels mercats ?

El GOVERN DE CATALUNYA
(Publicat al PUBLICO 8 secció catalana el dia 30 de Octubre del 2010) Aquesta és versio integra.

Un període electoral, hauria de ser sempre un moment de balanç i de revisió de les polítiques públiques endegades pels governs, de descripció dels seus encerts i d’anàlisi de les seves mancances. També hauria de ser un moment de balanç per els grups de l’oposició, que no poden dir només que ells ho faran millor, sinó que haurien de fer propostes sòlides i no demagògiques, argumentant perquè les politiques públiques que proposen son les millors per les necessitats del nostre entorn. El govern de Catalunya, el que ens ha governat durant els quatre últims anys, també ho hauria de fer en el seu conjunt i per la feina feta. Un govern de coalició, que ha volgut ser catalanista i d’esquerres, ha de poder explicar la seva política, en funció dels objectius que s’havia proposat. No per la forma que han adoptat les seves resolucions, sinó per els resultats de la seva política. Potser l’oposició ha guanyat la batalla mediàtica, denominant a una coalició, com tripartida, quan les coalicions en política poden representar molt millor les diversitats reals d’una societat. Però no podem confondre les denominacions amb la realitat.
Si la realitat fos tripartida, el govern de Catalunya no hauria aconseguit desenvolupar en els últims set anys, el nivell d’autogovern més gran que ha tingut Catalunya des de la postguerra, malgrat totes les campanyes anticatalanes que ha desenvolupat el PP a tots els nivells de la societat. Tampoc hauríem aconseguit el grau de cohesió social i d’increment de la despesa social pública, que ens ha acostat mes que mai al promig de despesa social de la UE-15, tal com demostrava el Prof. Vicenç Navarro fa una setmana a aquestes mateixes pàgines. I per descomptat el nivell d’integració social que el model educatiu ha aconseguit amb la major onada migratòria que hem tingut i que ha permès l’acollida de tota la mà d’obra que ha vingut a fer les feines que quasi ningú volia, es un model que sense prohibir cap llengua a aconseguit defensar la diversitat i la riquesa intel·lectual i personal del plurilingüisme. Era difícil tenir a la vegada més autogovern, més cohesió, més integració, i més educació per tothom, i ho hem aconseguit amb el govern que ha treballat per Catalunya.
Només cal comparar el que van fer els que varen governar durant vint-i-tres anys i el que s’ha fet en els set últims. Amb la Llei de Barris i la seva aplicació 141 barris de Catalunya han preparat reformes integrals urbanístiques i socials amb 1.300 milions d’Euros i set convocatòries; tots els consells comarcals ja tenen SIADS (serveis d’informació i atenció a les dones) i han desenvolupat politiques d’integració dels nou vinguts i politiques de sensibilització local. Anys de retard en el desplegament de l’Agencia de Salut Publica de Catalunya, han acabat amb la seva creació i amb una organització eficient que arriba a tot el territori. Amb totes les dificultats econòmiques que comporta la crisi, la aplicació de la llei de dependència, canvia caritat per dret de ciutadania. S’ha impulsat la incorporació de les dones al treball i a la formació d’empreses i s’han disminuït de forma dràstica els accidents laborals. I tot s’ha pogut fer malgrat la crisi i malgrat que fins l’últim anys no varem poder aconseguit un acord de finançament que posi punt i final al desequilibri de les balances fiscals.
A Ciutadans pel Canvi hem constatat el compliment de més del 50% de totes les propostes que varem fer fa mes de vuit anys en els 100 canvis pel Canvi (www.pelcanvi.org/100canvis), i que hem avançat en la qualitat democràtica de les nostres institucions, encara que no tenim Llei electoral catalana, per interessos electoralistes de CiU; que hem avançat en la qualitat dels nostres serveis en cara que falta molt per la lluita contra l’exclusió social i per la abolició de les bosses de pobresa; i hem constatat els avenços en la qualitat del aire, del aigua i dels aliments i la sostenibilitat dels nostres projectes viaris i urbanístics.Ara que tanta gent s’apunta a la paraula canvi, hem de constatar que el govern ha fet un canvi real, i es sobre aquesta realitat que hem de construir el futur.
Crec que molta gent desitja votar als polítics que ens donin garantia de que no tornaran enrere cap de les politiques publiques que hem desenvolupat en els últims anys, i no acaba d’entendre que els mateixos que han fet tanta feina no creguin en la força de la pròpia coalició. Es ben legítim per una opció política que desitgi governar sola. El que no es legítim ni legal es cobrar comissions de l’obra pública per finançar el propi partit, aprofitant-se d’institucions com el Palau, i voler després desqualificar la feina feta pel Govern de Catalunya, sense donar explicacions de les pròpies vergonyes. Seria bo per tothom que aquesta campanya que comença serveixi per explicar-se i per fer balanç. Ens hi juguem el nostre futur i el del govern de Catalunya.

Carme Valls-Llobet
Ciutadana pel Canvi

Es pot tenir raó i ser derrotat.

Avui ha estat un dia molt trist per totes les victimes del franquisme i per la qualitat de la nostra justicia. Com sempre el Manuel Rivas posa el dit a la llaga al Pais del 15 de Maig. Cita una grabació d'Albert Camus : "Fue en España donde mi generación aprendió que uno puede tener razón y ser derrotado, que la fuerza puede destruir el alma, y que a veces el coraje no obtiene recompensa".

Es trist que 50 anys després de la mort de Camus, les seves paraules son encara tota la veritat.

ELS I LES JOVES, LA PARTICIPACIO, I LA CIVILITZACIO EMPÀTICA.

El debat establert amb noies i nois durant la trobada de Catalunya Causa Comuna, i la possibilitat de llegir el llibre de Jeremy Rifkin, “La civilización empàtica” (Paidós 2010), m’ha permès reflexionar sobre la importància del nous discurs de la ciutadania activa.
La ciutadania activa es la que no deixa de ressonar davant els problemes del seu entorn, siguin en el terreny social, en el polític, o en el de medi ambient. Res del que es humà li és aliè. No es pot dividir, ni partir. El que varem debatre es que son precisament els i les joves, amb l’absència de llastra, sense un passat de compromisos i negociacions més o menys pragmàtics els que poden encarar el futur d’una manera més lliure i creativa, i els que ja des de ara poden construir-lo PARTICIPANT a la majoria d’activitats polítiques i socials del seu entorn, ......si els deixen. Aquesta es una primera necessitat, quins espais obrim a la participació ciutadana de joves i dones? Perquè no s’hi val fer-ho veure, per tenir-los i tenir-les amb silenci i falsament satisfets.
No construirem el futur fent activitats PER els joves, sinó AMB els joves, amb els seu esperit crític, però també amb la seva passió pels canvis, i amb el seu rebuig a les mitges tintes.
Si com documenta Rifkin, l’evolució humana no s’ha basat en la llei de la competència ni amb l’acció dels mes forts contra els més dèbils, ni dels més espavilats contra els que no ho son tant, sinó amb l’EMPATIA i LA COOPERACIO HUMANA, cosa que les dones ja sospitàvem, capaces de donar vida, reproduir-la i cuidar-la, però sense la força muscular dels mascles, tota la base neoliberal de l’economia cau per terra. De fet la filosofia del Darwin ja va ser aquesta, son interessats pseudocientífics, els que li van fer dir que el motor de la vida a la terra ha estat la depredació i no la cooperació.

Rifkin diu a la pàgina 544 : “La simplificación de los modelos social y de mercado, con el fin de hacer sitio a una Tercera Revolución Industrial de caràcter distributivo y participativo, será una de las cuestiones candentes en la agenda política del próximo medio siglo, a medida que los gobiernos vayan realizando la transición hacia el nuevo sueño de crear una sociedad basada en la calidad de vida dentrode un mundo biosférico.
En la economía capitalista distributiva – donde la colaboración se impone a la competición, los derechos de acceso se tornan tan importantes como los derechos sobre la propiedad, y la calidad de devida ocupa un lugar tan destacado como el deseo de alcanzar el éxito económico personal – la sensibilidad empática tiene sitio para respirar y florecer. Ya no se ve tan constreñida por jerarquías, límites excluyentes o una concepción de la naturaleza humana que coloca el afán adquisitivo, el propio interés y la utilidad en el centro de nuestra experiencia”.

Definir els nostres objectius com ciutadania que construeix el nostre futur al segle XXI requerirà uns canvis de paradigmes, i el primer es que no podem construir futur, sense la cooperació, de sectors de ciutadania activa formada per joves, dones, nous ciutadans vinguts d’altres terres, o ciutadans que lluiten pels seus drets sigui per las seva vida amb discapacitats o per les seves diverses opcions sexuals. Només podrem confiar per tant en els polítics que tinguin per divisa que el PODER, ha de ser PODER FER feina pel Bé comú i no per interessos personals i partidistes. Els casos de corrupció ens allunyen de la política però el fer-los públics ens ajuda a separar el gra de la palla. Son alguns polítics els corruptes, com també ho son alguns ciutadans. Saludem la feina de la justícia ben feta, i mentrestant iniciem debats polítics al nostre entorn immediat. Els nous espais de ciutadania activa, ens han de fer més lliures i com deia Hanna Arendt amb més possibilitat de gaudir de la felicitat empàtica.

FA 44 ANYS 400 DELEGATS ESTUDIANTILS I 33 INTEL·LECTUALS ESTAVEM CONSTITUINT EL SINDICAT DEMOCRÀTIC D’ESTUDIANTS DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA.

Durant el dies 9-10-11 de Març de 1966 es va constituir el SDEUB, com a Sindicat democràtic d’estudiants. Tal com ressenya Josep Maria Colomer a la Gran Enciclopedia catalana, i a l’Historia dels Països Catalans coordinada per Albert Balcells, ens vem trobar 440 delegats estudiantils i 33 intel·lectuals i professors.
Una mirada retrospectiva sobre la solidaritat ciutadana que es va despertar al voltant del que després es va denominar la “Caputxinada”, ja que varem estar tres dies tancats als Convent dels caputxins de Sarrià, envoltats per la policia, m’ha fet recordar que malgrat no érem conscients, quan estàvem a dins, de la repercussió social del nostre acte, en plena dictadura.
Un sol acte va fer prendre consciència a moltes generacions de joves que estaven apunt d’entrar a l’Universitat, fent Preuniversitari o sisè de Batxillerat i que m’he anat trobant després al llarg de la vida, i m’han confirmat com aquest fet els va obrir els ulls de l’absencia de llibertats democràtiques que teníem i de la necessitat de lluitar contra la dictadura per una societat més democràtica. També va tenir conseqüències dramàtiques per molta gent. Molts estudiants van ser enviats a fer el servei militar a Àfrica, amb la suspensió del privilegi que suposaven les milícies universitàries, i 69 professors de la Universitat de Barcelona foren expulsats l’estiu de 1966, per haver donat suport al SDEUB. Entre ells el Professor de Medicina Lluis Daufi, al que li vaig proposar assistir jo mateixa, i que va perdre l’oportunitat de continuar una carrera universitària, i es va veure obligat a dedicar la seva professió cap a la recerca. Des de aquestes línees, un record i un homenatge.
He recordat aquets fets, per el que varen suposar de compromís cívic, i de solidaritat ciutadana, en un moment, en que sembla que ens hagin tret tota responsabilitat a la ciutadania, i en la que per boca dels populistes volem donar la culpa de tot el que ens passa als governs, quan ens han robat la possibilitat de participar de forma plena en la solució del problemes de la “civitas”, i quan fa falta que tots i totes ajudem a la solució dels problemes immediats, no trobem les xarxes socials adequades per fer-ho. Encara que a Torruella de Montgri, m’explicaven dijous els grans exemples de solidaritat ciutadana durant la nevada, amb famílies ajuntant esforços, escalfant-se juntes, i compartint els queviures del rebost.
També ho he recordat perquè ahir vaig poder parlar sobre democràcia participativa i compromís cívic amb estudiants molt joves, a la trobada que el sindicat de estudiants (AJEC) feia a Pineda. Alguns estudiants es lamentaven de no haver pogut participar en lluites democràtiques ben definides, com las que varem fer nosaltres, ja que ells es sentien impulsat només a “mantenir” les conquestes democràtiques assolides per les generacions anteriors. Varem poder debatre com cada generació s’haurà d’afrontar a nous reptes, i que millorar la qualitat de la nostra democràcia, lluitar contra el frau i la corrupció, i defensar el nostre planeta de la destrucció que suposa el canvi climàtic, amb una lluita activa per les energies renovables que no depenguin del petroli ni de les nuclears, exigirà tanta o mes energia ciutadana que la emprada per lluitar contra la dictadura. Això si, no en tindrem prou amb un sindicat, necessitarem la força de les xarxes socials, dirigides al bé comú. Tinc confiança en les noves generacions de ciutadans i ciutadanes, que com els estudiants de fa quaranta anys, no es miren nomes el màlic, sinó que es comprometen a fer millor el seu futur. Crec que els seus drets de ciutadania haurien de ser respectats i que han de poden participar en la vida electoral des de els 16 anys. Seria un objectiu ciutadà per una societat que ja te llibertats però les exerceix poc.

LLEI ELECTORAL PER CATALUNYA. (Publicat al diari el Punt el 19 de Febrer del 2010).

El trencament de la comissió que treballava la ponència conjunta per tenir la primera llei electoral de Catalunya, des de l’Estatut de 1978, havia obert un bri d’esperança ciutadana. Ningú podia creure que sent l’únic país del món amb Parlament i sense llei electoral pròpia des de fa trenta anys, els nostres partits polítics, que al final van retornar al informe dels experts que ells mateixos havien escollit no hagin pogut trobar un comú denominador precisament per demostrar en la pràctica que estan per l’autogovern de tot Catalunya, no dels interessos de partit.

Les declaracions mes sorprenents i enganyoses de cara a l’opinió pública m’han semblat les de CiU, que parla de defensar el territori, quan l’informe dels experts no retoca en cap dels casos la representació de Lleida, Tarragona i Girona, però en canvi dona una representació més proporcional a Barcelona. O es que per CiU Barcelona província amb Vic, Berga i Manresa i l’àrea metropolitana de Barcelona no son territori català?
Crec que seria mes honest per Catalunya que diguessin amb mes claredat que volen continuar amb els privilegis electorals que els hi dona mantenir un estat de transició amb una no-llei des de 1978, que dimana de una disposició addicional transitòria pactada amb el Sr Martín Villa i a la que encara estem donant suport. Mentir a la ciutadania o donar arguments falsos o demagògics, es voler continuar tenint súbdits i no ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Les més de 90.000 signatures de persones que han donat suport a la proposta de Llei electoral catalana, que ha presentat la comissió promotora de Ciutadans pel canvi, ja estan al Parlament, i han estat acceptades aquesta setmana passada per la Comissió electoral, que va felicitar a la Comissió Promotora per l’èxit que ha suposat recollir signatures per una tema polític que semblava interessar només a grups petits de ciutadania activa i que ha pogut convèncer a desenes de milers de persones dels beneficis que uns diputats mes propers als territoris i als sectors suposarien per millorar les politiques publiques, les lleis i el control al govern.

La Iniciativa Legislativa Popular queda viva, encara que s’ha desfet la ponència, i encara que demanem una vegada mes al grup de CiU que s’ho repensi abans de dir que no definitivament, ja que la defensa del territori no es cap argument, perquè la responsabilitat de qui estima un país es pensar en els drets de totes les persones de un país, no només de una part, abandonant i penalitzant a l’altre.

La llei que proposem defensa en primer lloc els drets electorals dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya com ha dit el Profesor Jordi Capo. Precisament es va basar en l’informe dels experts que ja propugnava el vot preferent cap a les persones de les llistes que ens mereixen mes confiança, les llistes desbloquejades que ens permeten una major proximitat amb els nostres representants i un lligam més proper del diputat o diputada amb la ciutadania. Lligam per escoltar les seves demandes i lligam per poder exercir la pedagogia política per acostar la ciutadania a les lleis. El dret electoral al valor mes igual possible del vot de dones i homes, respectant el dret a tenir representants dels territoris menys poblats.

Retornar la responsabilitat a la ciutadania, que es separa de la política quan la seva participació es inútil, passa per el reconeixement dels drets republicans de ciutadana, a ser informat i a participar en les decisions de les politiques públiques. Si el vot de la ciutadania es torna útil i necessari, es retorna la responsabilitat als ciutadans. La responsabilitat que ha estat robada per anys de politiques paternalistes, que deien que els estats i governs ho podrien arreglar tot.

Encara hi som a temps per donar-nos una llei que ja tenen tots els altres països amb Parlament propi, com ha dit el President Montilla, encara hi som a temps, ja que tot depèn de la voluntat política dels nostres representants, dels nostres partits. No es pot parlar amb boca grossa de que es defensa a Catalunya i amb els fets defensar els interessos electorals. Per Catalunya necessitem la generositat de tots els partits polítics i una ciutadania activa que no pari fins aconseguir els seus drets. Precisament per Catalunya i per la pròpia dignitat.

Carme Valls-Llobet.
Membre de la Comissió Promotora de la Iniciativa Legislativa Popular i Presidenta de Ciutadans pel Canvi.