ELS DRETS DE LA CIUTADANIA A FER LLEIS I A SER ESCOLTADA

Dos mesos de silenci al blog només tenen una explicació i es que les tres xarxes de societat civil a les que pertanyo han entrat amb una gran activitat pública, i no he tingut un minut. Pero us convido a seguir-les.
Des de Ciutadans pel Canvi, hem entrat a registre una porpostas de "llei electoral catalana", que varem presentar publicament al Ateneu, el passat divendres dia 6. Podeu seguir totes les activitats a la web www.lleielectoral.cat
Durant quatre mesos veurem si encara hi ha ciutadania activa a Catalunya. Us convidem a signar-la i a obrir debats arreu del territori.
La xarxa del CAPS, Centre d'Analisis i Programes Sanitaris, ha estat molt tensionada per les demandes ciutadanes de informació èls efectes secundaris de la vacuna del Papailoma Virus Huma. Haviem demanat una moratoria per raons de cost-eficiencia, pero els nous fets ensobliguen a donar més informació que trobareu penjada a la web www.caps.pangea.org
La xarxa de federalistes, que es va iniciar el Desembre de 2008, també té una nova web que us convidem a visitar. Cliqueu www.seglexx1.com i trobareu enllaços.
I no us perdeu el article de la Soledad Gallego avui al Pais, sobre la manipulació de laboratoris médics en la recerca de una vacuna per la meningitis, fent servir nens de Nigeria.
Si es dia de Resurreció, potser que fem pujar la moral de la ciutadania, fent-nos ressó de tot el que no es pot ja tolerar més. Volem la política per viure i conviure, per sort, no la necessitem per guanyar eleccions.
Carme Valls-Llobet

FEDERALISTES FENT XARXA

Publicat al diari EL PUNT. 23 de Gener de 2009.

Aquest any s’ha celebrat els trenta anys de la Constitució més llarga de la nostra història. La que ha permès el desenvolupament de les institucions de autogovern de les diverses nacionalitats i regions que composen l’Estat Espanyol, que estan gestionant més del 40 per cent de la despesa pública i a disposar del 50% dels funcionaris públics. Però l’autogovern precisa adequar la legislació i el finançament a les noves necessitats i al increment de la població, amb un equilibri fiscal proporcional a la seva aportació, i tenint en compte la cada vegada més necessària participació a nivell de Europa i de la Euroregió.
Si en un temps Catalunya va ser la locomotora econòmica del Estat Espanyol, des de el moment en que Pasqual Maragall va proposar el canvi del Estatut, Catalunya es va convertir potser sense voler, en la locomotora política dels canvis en la organització territorial de Espanya. Moltes autonomies van córrer a reformar els seus estatuts, malgrat la campanya de desprestigi cap a Catalunya orquestrada des de el PP, molts articles de altres estatuts d’autonomia votats en altres comunitats, son calcats del Estatut d’Autonomia de Catalunya. Fins i tot la Presidenta de la Comunitat de Madrid ha reconegut que les propostes de Catalunya a través del seu Estatut suposen un gran avenç en matèria de finançament perquè posen de manifest la necessitat de adequar-la al increment de la població.
Però el desenvolupament dels estatuts d’autonomia, topen amb la cotilla de una Constitució que ha servit durant trenta anys per crear i desenvolupar la Espanya de les autonomies, però que encara no reconeix, que s’ha constituït ja en embrió de un Estat federal, al que li manca també donar-se les formes de autogovern necessaris, i vinculants. Totes les democràcies han entès que les constitucions es poden revisar quan canvien les circumstancies, respectant els procediments democràtics i la voluntat de la ciutadania.
Per això un grup de federalistes amb veus provinents de tot l’estat espanyol, no podien deixar passar l’aniversari dels 30 anys de la Constitució, sense fer una declaració, demanant els canvis que creiem necessaris per constituir un estat federal, fort i ben organitzat, que permeti donar veu i respectar la diversitat i el nostre plurilingüisme. Creiem que el federalisme plural “aspira a reconèixer i arranjar les distintes nacions i regions que coexisteixen dins de Espanya, formulant un concepte de Espanya no excloent com nació de nacions i regions, que a la vegada també son plurals”.
Es ben cert que hi ha alguns partits polítics que sacralitzen la Constitució actual, com inamovible, quan no la van votar a favor en el seu moment o com més del 30 per cent de la població amb dret a vot, no la van poder ni votar perquè eren massa joves.
Son els que s’aferren a les lleis que ja no s’adeqüen al segle XXI, els que fan por a una gran nombre de altres partits, que al·leguen que si provoquem canvis podrien ser pitjors els resultats, ja que podríem tornar enrere les condicions d’autogovern i de llibertat de desenvolupament autonòmic que ara tenim. Però la por no es una bona consellera per cap canvi de progrés, ni per crear formules de convivència mes obertes i més respectuoses amb les diferències.

Fa 108 anys Pi i Margall, el segon President de la República espanyola, referint-se al creixent nombre de països del món que s’organitzaven amb formes federals, escrivia :“Va fent-se més prevalent el sistema federal i es lògic que això passi. No n’hi ha cap altre que racionalment conciliï l’agregació i la llibertat dels pobles; no n’hi ha cap altre que pugui reunir amb un feix les persones més heterogènies. Es pot assegurar que el que no el vegi bé, encara viu en el segle de emperador Don Carlos”.
Les reticències als canvis que segons Pi i Margall, situen algunes mentalitats prop del segle XVI, no ho son pas per la enèsima reforma del Codi Penal, del Estat espanyol. Som un país ben estrany en la Europa moderna, en els últims trenta anys, el que ha fet més canvis per endurir les penes, i menys canvis a les seves lleis constitucionals.

La declaració que es denomina “Construyendo la España Federal”, es va presentar públicament el 11 de Desembre a Madrid, i es pot trobar a www.seglexx1.com. Ha rebut ja més de 150 adhesions, del món acadèmic i de la societat civil, des de la majoria de autonomies del Estat, i urgeix a una reforma constitucional “que reconeix les identitats diverses, garanteixi el plurilingüisme, converteixi el Senat en una cambra territorial efectiva, legisli per garantir el efecte vinculant de les conferencies sectorials interterritorials, i faci efectiva la autonomia financera i la corresponsabilitat fiscal dels diferents nivells de govern, fent-la compatible amb la anivellació i solidaritat del conjunt del Estat”. La xarxa federal comença a caminar.

Carme Valls-Llobet
Presidenta de la Fundació Catalunya Segle XXI i de Ciutadans pel Canvi.

LA ERA DE LA RESPONSABILITAT CIUTADANA

Les paraules de Obama, a la seva investidura. m'animen a reprendre el blog, un mes després de la última entrada. M'agradat la seva cara de responsable, el seu rigor, la nul·la demagogia, i la crida a la responsabilitat i els deures dels ciutadans en la reconstrucció del pais i del món.
Ha demostrat que sap en la seva pell que som diversos, en el color de la pell, en les religions que creiem, en els treballs, pero que aquesta diversitat té com finalitat la construcció de la nostra convivència.
Avui es un dia per la esperança i per el desig de vènçer les dificultats. No ha amagat en la primera part del discurs la situació de crisis, i els limits que ara tenim per el desenvolupament.
Pero ha fet una crida a la participació, i a la voluntat política. Tots i totes som responsables i no hem de parar de exercir-ho.
Carme Valls-Llobet

POLÍTICA PER VIURE I CONVIURE. (Apunt de la útlima agenda de Ciutadans pel Canvi. 12-12-08)

Dos grans aniversaris en una sola setmana. 60 anys de la aprovació de la DECLARACIO DELS DRETS HUMANS, i 30 ANYS DE LA APROVACIO DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA.
El 10 de Desembre de 1948, la Assamblea General de les Nacions Unides, va aprovar els 30 articles de la declaració, redactats per la Comissió de Drets Humans presidits per Eleanor Roosevelt. Una declaració que va suposar el primer pacte polític de defensa dels essers humans, de una humanitat que sortia de la Segona Guerra Mundial i amb molts països sotmesos a la colonització.
Només voldria subratllar el primer punt de la declaració.:”Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets, i, dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment uns amb els altres”. 60 anys després, amb més de 900 milions de persones que estan desnodrides o mal alimentades, amb 400 dones que moren diàriament al donar a llum, i més de 20 milions de nadons que tenen un pes insuficient, en especial a la zona de Africa Subsahariana, ens donem compte de com una declaració que reclamava ideals de convivència, ha quedat encara en el terreny del desig, mentrestant s’incrementen les desigualtats. De les bones intencions a la pràctica real fan falta moltes polítiques públiques, per acabar amb les injustícies i per disminuir les desigualtats. Fa falta desenvolupar la gran política, amb noves idees, propostes i acords, per aconseguir canvis per la vida i la convivència i només hem vist grans trobades internacionals quan la crisi econòmica ha tocat la butxaca de Occident. Més acords pels bancs que per la fam.
Fa 30 anys ens varem donar una llei, la nostra Constitució, com a pacte de convivència, a una Espanya que plena de por, sortia de una dictadura de més de 40 anys. Com ens va explicar el Prof. Gonzalez Casanova, del esborrany inicial que tenia en compte la constitució de un Senat Federal, que tingues en compte la representació proporcional als habitants de cada territori i que mantingués viu i reconegut el plurilingüisme de la nostra societat, es va acabar pactant una constitució de mínims, que ha permès el desenvolupament de la Espanya de les Autonomies, però que s’ha quedat petita per organitzar el finançament, la crescuda de les poblacions i la organització territorial de Espanya. Malgrat ara el PP es consideri garant de una constitució que ha quedat ja força obsoleta, una recent enquesta recull que un 88 % dels ciutadans i ciutadanes del Estat Espanyol, estan a favor de reformar a fons o de fer canvis a la Constitució. Un dels canvis mes demanats es fer una reforma del Senat per que funcioni com a cambra territorial. La ciutadania sap que les lleis les fem per viure i conviure, no per entronitzar-les i no canviar-les. Som el país de Europa que ha fet menys canvis a la seva Constitució en trenta anys i a fet més canvis al Codi Penal, augmentant les condicions repressives mes que preventives. Ha arribat el moment de que els polítics, i el govern escoltin la veu de la ciutadania. Poden preguntar-li, poden sondejar-la, inclús podrien obrir debats amb la seva participació, però no poden dir que nos es prioritària la reforma de la Constitució. Demostren que no escolten el que diuen i senten els ciutadans i ciutadanes. No mes travetes contra els pressupostos i mes canvis polítics que millorin la convivència.
Carme Valls-Llobet

30 ANYS DESPRES DE LA PRIMERA CONSTITUCIÓ EL 88% DELS ESPANYOLS I ESPANYOLES CREUEN QUE S'HA DE MODIFICAR.

Estic amb la majoria que creu que s'han de modificar algunes parts de la nostra Constitució, encara que he vist amb molt poc entusiasme al President de govern i no cal dir-ho a tots els entusiastes del PP que després de no haver-la votat, l'han convertit en paraula intocable.
Crec que la persistencia de la ciutadania pot provocar canvis. En tot cas voldria adjuntar el meu article per el butlletí 100 de CpC, que us recomano visitar a la web: www.pelcanvi.org

MES PASSIÓ CÍVICA

Sempre agrairé l’audàcia que va tenir Pasqual Maragall quan ens va proposar constituir una xarxa de ciutadans i ciutadanes que volguessin treballar per els canvis democràtics, a Catalunya, a Espanya i al món. Potser molts van pensar que només era una xarxa instrumental per guanyar unes eleccions, però hi hem trobat gust al exercici presencial o virtual de la democràcia deliberativa, sens pors, sense jerarquies i només amb la riquesa dels arguments i de la paraula.
Encara que varem ajudar a fer els canvis de govern a Catalunya, queda encara molta feina per fer per millorar la qualitat de la nostra democràcia i per tornar a cada ciutadà i ciutadana la responsabilitat política que li dona la categoria de persona i que li ha estat escamotejada, amb una democràcia que només vota cada quatre anys i es desentén del resultat i l’avaluació de les politiques públiques que es fan.
Desitjaria que la nova etapa de Ciutadans PEL CANVI, fos per poder encomanar cada vegada a mes sectors de la ciutadania, la passió cívica, la passió per el pensament i per la acció política, la passió per els canvis en les formules per exercir la democràcia, la passió per donar-nos les lleis que ens permetin ser persones mes autònomes i mes lliures. Desitjaria també que els socis i sòcies de Ciutadans pel canvi, creixin amb audàcia i exerceixin la passió per la democràcia, amb transparència, sense manipular a ningú i demostrant que es possible tenir una professió i al mateix temps exercir el compromís cívic.
En un mon globalitzat i amb la crisi econòmica que vivim i viurem els propers anys, la possibilitat de tenir un espai per la ciutadania activa, es una riquesa i es un exercici de responsabilitat política. Fins i tot els que no creien en les funcions dels estats i de la política, han hagut de reconèixer que serà necessària la política en el futur. En diuen regulació, però es política. Res del que es polític ens ha de ser aliè. Cap injustícia, cap desigualtat i cap violència ens ha de deixar indiferents. Endavant i bona feina.
Carme Valls-Llobet

ARTICLE PUBLICAT a EL PERIODICO el 22-11-2008

PER UNA SANITAT SOSTENIBLE.

Tenim a Espanya una sanitat pública, que es va fer universal, en l’etapa que Ernest Lluch era responsable del Ministeri. Tenim per tant un sistema sanitari que dóna drets a la salut i a l’assistència sanitària a tota la ciutadania amb igualtat de condicions. L’accessibilitat al sistema està garantit a tot l’estat espanyol, però hi ha qüestions que fan poc eficient el treball assistencial i la necessària coordinació entre medicina primària i especialitzada: per exemple, les llistes d’espera, quirúrgiques o per fer proves diagnòstiques, o la dificultat per atendre problemes crònics, com el dolor i cansament. Aquest problema representa el primer motiu de consulta a primària entre les dones i les persones grans, i comporta, també, llargues derivacions que duren mesos, d’un especialista a l’altre. Les esperes assistencials provoquen també un excés d’utilització dels serveis d’urgències, per patologies cròniques, que no banals, que haurien de ser ateses a altres nivells del sistema.
La immigració, acusada en fals, de provocar una sobrecàrrega del sistema no utilitza en excés el sistema per tractar-se d’una població jove i treballadora. La bona noticia de l’increment de l’esperança de vida, el denominat envelliment de la població, augmenta la demanda assistencial, però hauria de ser tractada amb optimisme creatiu, i amb una prevenció dels riscos (hipertensió, diabetis, colesterol...) sense medicalitzar-los per sistema.
La preocupació per la sostenibilitat del nostre sistema sanitari és creixent, i hem de debatre amb rigor quines son les causes. La sostenibilitat d’un sistema sanitari depèn de la eficiència del seu funcionament, de la seva organització,i de que els costos dels serveis donats no superin als pressupostos de que es disposa. Reconeixent que hi han problemes de finançament per l’increment de població, hauríem d’ analitzar també en profunditat, al costat dels professionals de la salut i dels ciutadans i ciutadanes que fan servir el sistema, i els gestors, quins són els problemes de la manca d’eficiència del sistema. Per què es retarda l’atenció entre fer proves i resoldre resultats en els diagnòstics?, i en la resolució del dolor? Per què estan augmentant les demandes als serveis d’urgències? Podem demanar al sistema sanitari que resolgui el malestar provocat per problemes laborals, socials, d’autoestima o de relacions de parella? O bé ho hem de fer amb un enfocament sociosanitari i interdisciplinar?
La despesa farmacèutica és també un gran pilar de la sostenibilitat del sistema sanitari públic, i el seu increment és un fet progressiu. La factura farmacèutica anual a Catalunya va ser d’uns 1400 milions d’euros només a atenció primària durant el 2007. Després dels antihipertensius, la despesa més gran pesa sobre ansiolítics, antidepressius, hipnòtics i altres psicofàrmacs, que son administrats majoritàriament a dones. No es pot doncs atribuir l’augment de la despesa farmacèutica només a la demanda dels jubilats. Molt abans de la jubilació es tracten amb psicofàrmacs molts altres malestars que no tenen etiologia clara, com la denominada fibromialgia i tantes altres afeccions.
En un debat recent organitzat pels amics de la UAB, el Prof. Figueras, comentava que l’acte mèdic, és una de les poques relacions entre usuaris i professionals en la que la decisió comporta efectes sobre la despesa, les proves i els tractaments, però aquesta decisió només la pot prendre una de les parts, la dels professionals que indiquen el procediment diagnòstic i terapèutic a seguir. Es sostenible augmentar el nombre de professionals sanitaris, si el sistema no pivota en la prevenció real, i la promoció de la salut? Si no canviem el model i el temps de atenció, augmentar només el nombre de professionals pot incrementar encara més la medicalització. Intercanviar angoixes per receptes amb psicofàrmacs és un mal sistema d’atenció.
Si hem passat a tractar els riscos, enlloc de prevenir-los i la prevenció s’ha convertit en medicalització, no farà pas millorar la sostenibilitat del sistema incrementar només el copagament. Som un dels països europeus en que els ciutadans i ciutadanes paguen mes proporció de la despesa farmacèutica (excepte els jubilats) i més contribueixen al total de la despesa sanitària, a més de la part proporcional dels impostos que tots i totes paguem.
Estem d’acord en les declaracions de la patronal en que s’ha de fer un debat social sobre la cartera de serveis del sistema sanitari públic, i que no es poden donar noves prestacions, per cap tipus de pressió, sense haver-ne aprovat la eficiència i la sostenibilitat. Però no estem d’acord en centrar el debat en els complements per menjars als hospitals, o amb el pagament per visites, perquè no s’ha demostrat que eviti la utilització excessiva del sistema i en canvi pot incrementar les desigualtats i les inequitats. El sistema sanitari només serà sostenible, si és eficient, democràtic, amb participació real dels ciutadans i corresponsabilització dels mateixos en la seva salut i la salut col·lectiva. Cal obrir un debat social sobre els serveis que han de ser finançats pel sistema públic de salut i retornar a la ciutadania el protagonisme de la seva salut.
Carme Valls-Llobet, Josep Martí, i Esperança Aguilà. Membres de la Junta del CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes sanitaris)

Editat al PUNT. 15-11-2008

VELTRONI, OBAMA I BEATRIZ

Fa unes setmanes que Walter Veltroni ha publicat una novel·la sobre les difícils relacions humanes a la època del terrorisme italià, quan gent d’esquerres i dretes va ser assassinada per els que creien poder ser jutges i botxins de les idees dels altres. En una de les entrevistes que li han fet, arrel del llibre, subratllava que en realitat la “política defineix i treballa sobre la relació entre les persones, mes que la relació entre partits”. Partint de la seva experiència i de la seva pròpia vida, reforçava la idea de que una persona no pot ser només un professional de la política sinó també ha de tenir altres vivències, i partir de les experiències professionals i de les relacions personals. En la seva experiència com alcalde va poder veure com les famílies o els veïns i veines s’ajudaven en moments de dificultats, com la convivència feia sorgir proeses malgrat la pobresa, les discapacitats o la marginació. En treia una conclusió política: Sempre els governs han d’escoltar a la societat civil, i no es poden desenvolupar polítiques públiques al marge de la ciutadania.

Crec que aquest arrelament amb els problemes reals de la societat, ha estat una de les claus, de la extraordinària victòria de Barack Obama, el nou president de Estats Units, que amb el seu discurs de presa de possessió, sortit des de el fons del cor, sense papers, però impecable en la forma i en el fons, ha fet retornar la confiança en la política, com a forma de construir el futur amb esperança. Conèixer la biografia de aquest home, que parla amb passió, però amb serenitat, que expressa sentiments en públic, i es capaç de trencar el tabú que pesava sobre els homes, es una lliçó de com podem vèncer dificultats sense perdre la confiança. Pot plorar en públic per la seva avia, i suspendre dos dies de campanya per acomiadar-se de ella. La seva experiència neix de la genètica, i de la experiència. Segur que no va ser fàcil menjar de petit amb ajudes socials, ser el primer home de color que dirigia la revista de dret de Harvard, i debatre hores i dies a les assemblees de veïns dels barris mes pobres de Chicago. Però va aprendre a escoltar persones, i no fer política des de un despatx, a saber dels problemes reals i de la misèria econòmica i moral. Crec que per això ha pogut parlar, de una manera diferent que altres candidats. No ha parlat des de el jo penso, sinó des del NOSALTRES pensem, per tant nosaltres PODEM. La gran participació a les votacions, les cues per anar a votar, les llàgrimes als ulls de tantes cares blanques i negres a la plaça de Chicago,la gran quantitat de joves que han participat a la campanya a traves de Internet, trenquen amb la sensació de que la ciutadania es indiferent a la política. Quan la política es fa per construir canvis reals a la societat, quan la sola elecció de un home de color, trenca amb anys de segregació i es capaç de posar com exemple la lluita de una dona, com símbol de la lluita de milers de dones en contra de la discriminació. Aliança simbòlica dels exclosos i excloses, dels marginats i les marginades.
Perquè els que viuen al marge, de la societat benestant, també son persones, també tenen historia, i també tenen discurs. Ho hem pogut veure, expressat amb imatges i amb silencis, a la pel·lícula BEATRIZ, de Claudio Zulian, estrenada ara a Barcelona, però treballada des de fa anys, per entendre i escoltar que ens diuen les persones que viuen als límits del seu camp, que potser molta gent de la societat les consideren como no persones, però que tenen moltes coses per ensenyar-nos. Sobre les dificultats de sobreviure en la pobresa, sense perdre la esperança, la vitalitat, el humor i la autonomia personal.. Sobre la valentia de prendre decisions sobre el propi futur. Sobre la fugida de la dependència que humilia. Donar veu a qui potser no podríem escoltar, es l’art de un bon director i culmina una setmana de impactes emocionals, que m’atreviria a dir que estan sacsejant els cors i les ments de un mon globalitzat, a qui el discurs de Obama li ha retornat l’esperança. Llàstima que els inversos en borsa deuen ser de una altre galàxia i enlloc de viure el futur amb confiança, l’ han tornat a fer davallar. Per sort una vegada mes la política, l’art de conviure i respectar-nos, l’art de construir el futur està per sobre de la economia, i ho ha de continuar estant en el futur.
Carme Valls-Llobet
Presidenta de Ciutadans pel Canvi