Minha pàtria é minha infància:
Por isso vivo no exílio.
CACASO . poeta brasiler

Ha estat una setmana plena de records. La mort de Mercè Sala, amb la que haviem compartit els primers compromissos polítics dins de les comunitats cristianes a les Congres de Balmes, m'ha conmogut. No per esperada, ha estat menys sentida. No fa ni tres mesos que feiem plans per treballar i crear aliances dins de la Euroregió. Ella proposava fer-ho amb els Consells económics i socials del Sud de França, Aragó, Balears i València. Jo li proposava que fessim també contactes amb les asociacions ciutadanes que treballen en l'àmbit cívic-polític. Valenta com sempre, com la recordo als disset anys, parlava de cara i plantejava les seves propostes. valenta com sempre, ha afrontat la mort treballant fins l'ultim dia.
Ella m'ha fet pensar en el plans de canvi polític que haviem fet quan encara estavem inmerses dins de la dictadura mes crua. es clar que teniem por, però no ens ho deiem. Anavem a Montserrat, ens reuníem molt i ens empassavem la por. Allà varem descobrir el compromís cívic, com una forma de exercir l'amor per la vida, l'amor per canviar les condicions de vida. La dictadura i la misèria que ens envoltava, amb les barraques del Somorrostro i del Carmel, varen forjar el nostre perfil socialista i democràtic. Els càrrecs i el poder quedaven lluny, millor dit ni imaginables. De fet sempre va preferir mes fer feina que lluir-se. Tot i malalta, el divendres 11 de Gener encara va publicar un article al Periódico sobre "El tunel incert" en el que declarava que només hi haurà bona funcionalitat de l'obra de l'AVE i un bon servei de viatgers si travessa barcelona, ... però que per fer-ho s'ha de dialogar i pactar amb els ciutadans. Encara he trobat al informatiu del Ajuntament de Barcelona, del mes de Marça, una entrevista amb ella, en la que declarava que seria absurd fer passar l'AVE pel Vallès, ja que deixaria de connecatr les ciutats.
Ella tenia una web que espero no tanquin. www.mercesala.com
El condol al Carles i a la Carme, la germana metgessa, ja els hi vaig donar personalment. El record de la Mercè, el seu rigor i la seva empenta m' acompanyaràn el temps que tingui de vida.

Exemples com ella i com el de la metgessa de 84 que hem conegut aquesta setmana, per Informe semanal, que des de Addis Abeba, està operant les fistules vaginals-rectals que pateixen les dones al tenir els fills sense atenció, amb parts complicats i solitaris, i amb la complicació de les dones que han patit la mutilació de genitals quan eren petites, i ja tenen unes cicatrius anomales dels genitals amb mol poc espai per poder donar a llum. Que una metgessa als 84 anys encara té la força de operar cada dia, i formar a altres dones per fer d'infermeres i matronas, en uns territoris a on quasi no n'hi han. Una bona lliço pels que pensen que han de "liquidar" l'aportació dels metges i metgesses majors de 65 anys, que encara volien donar els seus serveis a la medicina pública.

Davant dels aconteixements de la setmana del 28 de Gener al 1 de Febrer:
Publicat a la agenda de Ciutadans pel Canvi.

ACABEM AMB EL DOLOR INÚTIL

Comença la setmana amb la noticia de que la Audiencia provincial de Madrid arxiva definitivament les impostures, mentides i badomies, que la Comunitat de Madrid presidida per Esperança Aguirre i el seu conseller de sanitat Lamela, va dirigir contra el Dr Luis Montes, ex coordinador de urgències del Hospital Severo Ochoa de Leganés, a que falsament es van atribuir sedacions irregulars. El tribunal ordena restituir el bon nom del Dr Montes i retirar qualsevol al·lusió a mala pràctica mèdica. Ho volem fer des de aquestes modestes línees. Però el mal ja esta fet, i totes les persones han mort amb dolor en els últims tres anys, per culpa dels que van fer acusacions falses, i el sofriment dels seus familiars per veure’ls patir, es irreversible, ja no té marxa enrere. Com l’acomiadament encobert de 15 metges i metgesses, i de infermeres a qui no se’ls hi va renovar el contracte. Perquè tan sofriment? Perquè tan desprestigi de la Sanitat pública? Una primera explicació la dona el mateix Dr Montes. Un setmana després de la seva destitució i que es fes públic el cas a través dels mitjans de comunicació habituals del PP ( Cope, Mundo, etc) el govern de la Comunitat de Madrid va privatitzar l’hospital Puerta de Hierro, les cures pal·liatives de San Juan de Dios, i va anunciar la construcció de vuit hospitals públics amb gestió privada.
Els dirigents del PP com de costum miren cap a una altra banda quan son atrapats in fraganti. Intenten dir que ells no van acusar en fals i van parlar de assassinats en front de unes humanitàries cures pal·liatives de malalts terminals. Però per sort tenim hemeroteques, tenim vídeos, i tenim memòria. I volem recordar, per saber que hem de votar i a qui no hem de votar. Perquè durant quatre anys hem hagut de sentir les mentides sobre els autors del 11 M, i el dolor que les insidies van provocar a les víctimes que van sobreviure i als familiars de els 192 que van morir. Sobre el dolor de la pèrdua, hem viscut una legislatura en que una cavernícola oposició ha afegit dolor al dolor, manipulant a víctimes, contra govern democràticament electe, fent servir el terrorisme com instrument electoral, i atacant tot el que era català amb l’afany de captar vots de la resta de Espanya. Cada vegada que el seus dirigents obrien la boca només sabien insultar, i degradar la persona del president Zapatero. Dia rera dia, fins que ens feien venir basques.
Però malgrat tot, la crispació i l’angoixa que corria pels carrers de Madrid, encara no havia arribat dins la societat catalana. Però sembla que els generadors de dolor inútil no han acabat la feina. La societat catalana des de fa 25 anys ha aconseguit una convivència agradable entre les dues llengües oficials, i una immersió lingüística respectable per la llengua catalana, més vulnerable per la extinció, amb la riquesa afegida que els nostres nois noies acabaven l’ensenyament obligatori amb un raonable coneixement de dues llengües i esperem que ara de tres. Doncs ara noves mentides electorals volen fer créixer rancúnies a on hi havia respecte i integració. Serà veritat algun dia que qui sembra vents recollirà tempestats?
Ens pot estranyar que qui nomes vol el poder per posseir-lo i defensar els interessos econòmics propis i de algunes minories, faci servir el dolor sense cap escrúpol? No es estrany que intercanviem antics polítics que passen a consells de administració de Banca o de multinacionals (Rato- Aznar), i membres extraordinàriament enriquits de la empresa privada, que vol donar-nos lliçons de política.(Pizarro). Tants intercanvis entre algunes grans empreses i un Partit Polític, ens deia el ROTO ( no seran el mateix?). No ens estranya doncs no escoltar cap proposta política innovadora per part del PP. El conjunt de agressions, i desqualificacions està allunyant de forma greu a la ciutdania de la política.

Hem de allunyar la política que ha de organitzar la nostra convivència, del repartiment de càrrecs, i de fer servir als vots de la ciutadania com si els ciutadans fossin membres de un consell de administració que només espera que els hi reparteixin dividends. Però si els partits existents en els poders públics, com diu Miquel Caminal, “ viuen del Estat i pel Estat, s’haurà de tornar a inventar el partit polític com partit cívic, com formació política que sorgeix de la ciutadania i resideix en la ciutadania”.
Aquesta setmana rica en reflexions polítiques, també hem llegit a Joan Subirats, que ens diu que “avui dia la política no s’acaba en les institucions ni en els partits polítics” i com ens va dir a l’àgora de CpC, millor buscar la política real a les pàgines de societat, el que hi ha a les pàgines que es diuen de política es un altra cosa. Podríem dir que els partits i les institucions, son una condició necessària però no suficient per donar crèdit a la política i perquè aquesta serveixi per donar millors condicions de vida i treball i no incrementi amb dolor inútil el que ja arribarà de forma natural.

Per això ens ha agradat l’article de Mark Hertsgaard, que reflexionant sobre la renuncia de Gore a tornar-se a presentar a la presidència de Estats Units. “La lliçó que Gore sembla haver aprés de les seves derrotes a la Casa Blanca es que no n’hi ha prou amb exercir la presidència per propiciar un autèntic canvi, si es tenen en contra interessos poderosos....No n’hi ha prou amb ser president, ni amb ser persona integra. La única manera de derrotar al diner organitzat consisteix en estar al costat de la societat organitzada, de la majoria organitzada”. Podem negar que ha creat amb la seva campanya un element de pressió de base social i ciutadana? Aquest es el nostre repte com organització cívico- política. Respectant la presència institucional, crear condicions per la política dels canvis.

Carme Valls-Llobet

BUCAREST.... HA VALGUT LA PENA
Carme Valls-Llobet ( Presidenta de Ciutadans pel Canvi i Fundació Catalunya Segle XXI)
Publicat al diari EL PUNT. dilluns 21 Gener 2008

Unes vuit-centes persones es van trobar al CCCB per fer un homenatge a Jordi Solé Tura que al visionar el documental “Bucarest”que ha fet el seu fill Albert Solé es va convertir en un anàlisi del que van sentir, pensar i patir els fills i filles dels que varem lluitar contra el franquisme.

A mesura que les presentacions de Pasqual Maragall, el conseller Saura i el president Montilla, glosaven la figura de lluitador, de bon company i de bona persona de Jordi Solé Tura, la emoció anava pujant de to, que es va anar fent mes intens quan l’Albert va expressar les dificultats que va tenir per fer-la durant dos anys, i com es va convertir en un viatge cap “a revisitar la seva infantesa, allà a on hi està tot”.

I de cop veient el documental totes les persones de la sala ens varem trobar transportats cap el propi passat, mentrestant, el mes joves, la tercera generació, els fills i filles dels que explicaven traços de la seva pròpia historia, descobrien també el perquè varen veure fer tantes hores de reunió als seus pares i mares, el perquè de tantes absències i tants silencis.

Emergia dins els nostres caps la cançó de Raimon sobre poema de Espriu “venim de un silenci molt trist i molt llarg”, i de fet un dels moments mes entranyables del documental va ser el diàleg entre Sergi Pàmies i Albert Solé, tots dos nascuts a la clandestinitat, i parlant dels silencis que van viure i els silencis que els hi van imposar. A mesura que avança el documental, constatem que es absolutament recomanable com a recuperació de la memòria històrica i del diàleg entre generacions.

Una pregunta planava durant tot el relat de la vida abans i després de la clandestinitat, ha valgut la pena no saber de on ets, no poder fer servir el propi cognom, els anys de empresonament i la por a ser detinguts? Se la fan de moltes maneres tots els entrevistats, però en certa manera en Semprún ho contesta per tots, val la pena perquè ha quedat la lluita per la democràcia, que ens va ajudar a ser demòcrates al mateix temps. Que hauria estat de nosaltres si haguéssim acceptat submisos la dictadura?.

La genialitat del Albert Solé no ha estat tan sols convertir una vida en un homenatge a una persona i una generació, sinó tenir el coratge de no amagar els detalls, les decepcions, els comentaris crítics contra els aparells dels partits stalinistes, i tractar la realitat del Alzheimer o l’accident vascular de la seva mare, amb una aproximació real absolutament grapant. Es necessitava coratge per expressar amb imatges sense concessions el que significa les malalties neurològiques degeneratives, “buscant la persona darrera el malalt” tal com ell va dir.

En Pasqual Maragall va dir al començar, que segur que en el futur trobaríem tractament o formes per prevenir la malaltia, però “a tu i a mi Jordi ja no ens arribarà”. Una petita rialla fruit de la angoixa col·lectiva va sonar per la sala. El reconeixement de les pròpies limitacions unides a la voluntat de trobar camins pel canvi, no se si les havien escoltat aquelles parets. I va acabar dient al Jordi amb mirada de complicitat “Venceremos”.

Doncs aquesta es la resposta. Aquestes persones que son capaces de acceptar una vida dedicada a fer un mon millor, amb el desig de guanyar-la per el fet de aconseguir uns resultats reals, es digui Constitució o Estatut, han fet de les seves vides una victòria sobre la misèria moral, mental i política a les que ens conduïa la dictadura. Amb elles moltes altres persones, van lluitar, van ser empresonats o van morir de forma anònima, però en la mesura de que ens van obrir els camins per aconseguir les llibertats democràtiques, les seves vides, les persones que hi ha al darrera dels malalts, han valgut la pena.

Malgrat el sofriment que va suposar per ell i la seva família viure a Bucarest, el trencament del silenci imposat per la dictadura, per radio pirenaica, que amb la veu del jove Solé Tura, obria un bri de llibertat en uns temps sense esperança. Per molts de nosaltres la lluita va valdre la pena, i encara ens ajuda a ser fidels als nostre orígens lluitant contra tota forma de exclusió, exclusió, intolerància, i discriminació.
(Per cert el documental Bucarest estarà al cinema a partir del dia 18. No s’ho perdin i vagin a veure’l amb els seus fills i filles).

JUTGES I CIENTIFICS EN BUSCA DE LA MATEIXA VERITAT. I els polítics?

En Jorge Wagensberg publica un interesant article al Pais (8-12-07) analitzant el metode científic i jurídic per acostarse a la veritat, i assenyala les dificultats per acostar-se al anàlisi de la realitat, per la complexitat i diversitat de situacions. A propòsit de la presentació al món del canvi climàtic per part de grups de cientifics, assenyala la funció acusadora o de desprestigi de molts altres que no creuen aquesta alarma mundial o que es mouen per interessos no especificats.

Aquest es el repte que tenim tambè en política, encara que la majoria de opinions versades entorn al dret a decidir, dret que compartim, no deixen clar quina es la veritat que volen trobar, o si en realitat ens volen fer creuere la que ja tenen. Per sort m'he pogut passar els dies de pont rellegint a Hanna Arendt que sempre m'ajuda a comprendre, més que a justificar, i estic esperançada que l'época dels debats, i de les Agores de reflexió política ens faran avançar en la búsqueda de la veritat política. Diu ella que “ La polis es va formar entorn de l’àgora homèrica, el lloc de reunió i discussió dels homes lliures, a on lo pròpiament ‘polític’ es centrava a parlar de algun tema amb i cap els altres....un a força de convicció i persuasió que regeix sense violència ni coacció entre iguals i que ho decideix tot. La guerra i la violència associada a ella van ser excloses per complert del que era pròpiament polític....violentament es comportava la polis com un tot enfront de altres estats o ciutats-estat, però precisament en aquets moments es comportava, segons els mateixos grecs, ‘apolíticament’” La política es generava entorn del debat i la guerra i la violència eren considerades apolítiques, perquè una guerra no es pot fer sense ordres ni obediència, ni deixant les decisions al criteri de les conviccions, els grecs pensaven que les guerres pertanyien a un àmbit no-polític. Podem suposar si pensarien que les actuals comtesses electorals son també apolítiques, al ser mes guerres a on tot s’hi val que feina per expressar les pròpies conviccions?.
Tanmateix la construcció de lo polític no es basava en el talent de la oratòria o de la capacitat per argumentar, sinó l’aportació de la pluralitat de visions sobre un mateix tema, que es capaç de enriquir a tots i totes la visió de conjunt. Per pensar la política, també en paraules de Hanna Arendt hem de arribar a entendre i comprendre el món real “ Si es veritat que una cosa tant en el món de lo históric-polític com en el de lo sensible només es real quan es mostra i es percebuda des de totes les seves facetes, aleshores serà sempre necessària una pluralitat de persones o pobles i una pluralitat de punts de vista per fer possible la realitat i garantir la seva persistència....Quan més pobles hi hagi en el món vinculats entre ells de una o altra manera, més mon es formarà entre ells i més ric serà el món. Quants més punts de vista hi hagi en un poble, des de els que mirar un món que acull i ens suporta a tots per igual, més important i oberta serà la nació”.
I com sembla que per fer programes polítics electorals el PSOE s'ha posat a convocar pensadors, hem pogut llegir a la premsa dues afirmacions que saludo efusivament:
Jeremy Rifkin,especialista en el canvi de model energètic, va animar a continuar explorant energies alternatives, i a oblidar les centrals nuclears que a banda el perill que suposen, tenen els dies comptes per el dèficit de urani al 2030. El futur es la energia renovable amagatzemada al hidrogen com fa anys que saben tots els enginyers joves i en concret Joan Orus que va fer el perimer cotxe mogut per energia solar de Catalunya.
Per altra banda George Lakoff, neurolinguista, va expresar que la diversitat es la força del nostre pais, i va afegir que no solsament els partits han de lluitar per canviar el model de societat, sino que les plataformes socials i civiques s'han de implicar en la defensa del model progresista.
Els reptes que s'ens obren davant de una campanya electoral que quasi ha començat es analitzar els arguments i obrir debats ciutadans. No es cert que tots els polítics son iguals. Ho acostuma a dir qui no té cap idea diferent i nomes vol conservar els seus privilegis.

ARTICLE QUE VA APAREIXER AL DIARI EL PUBLICO, el dimarts 16 de Octubre


CONLLEVAR O COMPRENDER

“No buscar nada con la imposición y esperarlo todo de la asociación”. Valentí Almirall

Han pasado ciento veinte años de estas palabras y más de cien años del epistolario-Maragall- Unamuno, que concluía que lo mejor era no tratar de convencerse unos a otros, sino tan sólo conllevarse y mantener una relación educada. Hemos pasado por una guerra civil, por una dictadura y hemos vivido años de democracia, en los que hemos tenido ocasión de conocernos, viajar, compartir estudios, votar leyes que otorgan nuevos derechos a la ciudadanía, y establecer lazos de amistad y familiares entre ciudadanas de diferentes autonomías. Pero aún ahora el nieto del poeta, Pasqual Maragall, se pregunta si la animadversión de algunas personas hacia Catalunya, o hacia España, se trata de una incapacidad para comprender, de una imposibilidad de convencer o de las dos cosas a la vez.

Para comprender hemos de analizar los orígenes de las ideas, y de los símbolos, construidos muchas veces durante los periodos de la dictadura. La unidad patria ha ido muy unida al pensamiento único, que predica en el fondo la exclusión de los diferentes, entendiendo como “normales” a los que ostentan el poder y son homogéneamente iguales. El pensamiento único nunca ha tenido en cuenta la diversidad, ni la pluralidad de personas que viven y trabajan en nuestras sociedades, no quiere ni saber ni ver que existen las diferencias, y bajo diversas formas de soberanía decide que una determinada parte posee la verdad y representa al todo.

¿Qué nos hace crecer más como seres humanos libres, priorizar la tierra o priorizar las personas? ¿Qué nos permite ampliar más nuestras mentes y nuestros corazones, excluir o abrazar?.Las heridas de guerra, la violencia y los enemigos irreconciliables nacen del “amor exclusivo y excluyente “ a los territorios, no del amor y de la amistad a las personas. Quien prioriza la tierra necesita enemigos, quien prioriza las personas, sabe que la vida es corta y las necesidades muchas, y necesita sobre todo de alianzas para resolverlas. Los nacionalismos excluyentes, creen en su miopía, que sólo ellos representan a su país. Todo lo que empequeñece al ser humano le hace perder agudeza en sus sentidos. No ven la diversidad, no aprecian que somos por suerte diferentes. Confunden en su interior la verdad absoluta inexistente, con su parcial y pequeña verdad. Con la pequeñez a cuestas no es difícil entender que de vez en cuando les traicione el inconsciente y crean ver lobos donde tan sólo hay árboles y ovejas. Creo que algo así le debió ocurrir a la Sra. Esperanza Aguirre, cuando afirmó que “lamentaba que una empresa se marchara de la Comunidad de Madrid, porque abandonaba el territorio nacional”.Aunque corregida después la frase, por el más políticamente correcto “territorio regional”, pasará a la antología de frases célebres en este ruedo ibérico, que a veces parece nuestra España.

Para mí nunca ha sido incompatible defender mi propia lengua, mi propia cultura y al mismo tiempo entenderme con las personas de otras lenguas y culturas. Lo he considerado siempre una riqueza. Un autogobierno fuerte también permite acercarse a las necesidades de la población gobernada y por lo tanto mejorar su calidad de vida, su educación su sanidad y su medio ambiente porque se conocen mejor las necesidades y prioridades de cada territorio. La autonomía personal y política, y el autogobierno profundo de las propias necesidades, rompe con las jerarquías impuestas pero permite el gobierno compartido en plena libertad. La asociación sin imposición de la que nos hablaba hace años Valentí Almirall.




El federalismo, no olvidemos que FEDE significa pacto o alianza, representa una forma de organizar la convivencia de los pueblos, responsable, madura, razonada y progresista, aunque sea en nuestro país, donde algunas persona poco informadas, piensan que federalismo es separación en lugar de alianza. Existen múltiples modelos de organización federalista en el mundo, y podemos pensar y decidir cual es la más favorable y conveniente para las necesidades de nuestro ruedo ibérico. Desde luego no es buena la exclusión de cualquier actividad catalana, vasca, gallega o andaluza como ajena al “territorio nacional” como tampoco lo es a mí entender, pretender la independencia de algunos de los pueblos y naciones.

Por que en primer lugar nadie nos ha demostrado todavía las ventajas que un pueblo “independiente” tiene en pleno Siglo XXI, ni que avances su pondría para cada uno de los ciudadanos y ciudadanas, ni que beneficios podríamos realmente obtener. Es cierto que se han de mejorar los pactos y las alianzas, y que todo autogobierno fuerte ha de establecer los vínculos entre competencias y las formas de financiación de los servicios que llegan a la ciudadanía, pero al mismo tiempo debe construir la necesaria coordinación estatal de los organismos federales que permiten mejorar las relaciones mutuas, sin empeorarlas, ni agredirlas.

El federalismo da respuesta a la complejidad de nuestra democracia y a la pluralidad de nuestros pueblos, ya que es capaz de conseguir la UNIDAD en los objetivos de convivencia, respetando la DIVERSIDAD de los componentes de una nación. Es en palabras del excelente discurso inaugural del ICSP, que hizo el profesor Ramón Máiz, “El estado constitucional sin soberano, que ejerciendo un PROFUNDO AUTOGOBIERNO, es capaz también de ejercer un GOBIERNO COMPARTIDO.”. Creo que si comprendemos más, podremos superar la conllevancia, y construir caminos de respeto, con el objetivo de la convivencia en libertad, igualdad y autogobierno.

Carme Valls-Llobet. Presidenta de Ciutadans pel Canvi y Fundació Catalunya Segle XXI.

EL LENT DESPERTAR DE LA CIUTADANIA ACTIVA.

Setmana del 5 al 11 de Novembre:
Canvis qualitatius en el terreny de la salut de les dones i en la politica catalana i federal. Fa dies que no he pogut escriure donat que hem aconseguit fer una Xarxa de associacions per la democràcia participativa i el federalisme amb associcions que representen mes de 10.000 persones de tot l'estat espanyol des de Ciutadans pel Canvi.
El dimarts dia 6 va sortir al Pais la proposta de moratoria per no aplicar encara la vacuna del Papilomavirus humà a les nenes de 9 a 11 anys, fins que s'hagi investigat en col·lectius de nenes els seus efectes secundaris i fins que la seva aplicació no s'integri a la cartera de serveis integrals. Per veure declaració conjunta de epidemiolegs i investigadores del CAPS. Cliqueu a : WWW. caps.pangea. org En aquets moments ja hi han mes de 1300 signatures.
En el terreny politic
Setmana dura per el President Montilla i Zapatero per raons ben diferents. Un han donat la cara i l' avis a les politiques e inversions del govern a Catalunya. Hi vaig estar present al dinar del Premi Blanquerna a Javier Perez Royo i la gent es va quedar amb boca oberta. L'altre ha hagut de defensar al president Aznar a la Cumbre Ibero Latinoamericana. Llàstima peró el Rei no ha estat a la seva alçada. Per veure la posició de alguns membres de Ciutadans pel Canvi sobre el teme de infraestructures que ha posat de manifest la interrupció de les vies sud de rodalies, cliqueu a WWW. pelcanvi.org
Adjuntaré articles meus que han sortit a Premsa durant el passat mes.
Es comença a veure un cert increment del interes de la gent per els problemes que l'envolten. 1.300 signatures per demanr una moratoria per una vacuna, era impensable fa dos anys.`Serà veritat que hi ha ciutdania activa en trànsit?

VOSTÈS JA HO ENTENDRAN

Es dificil escriure les sensacions de un estiu ple de debats reals, virtuals i també imaginaris, recuperant el temps perdut i posant-nos al dia dels llibres que havia reservat. Com he de escriure cada mes al butlleti de Ciutadans, més l'agenda setmanal, remeto a qui li pugui interessar a consultar la pàgina web de Ciutadans pel Canvi. www.pelcanvi.org
Ja que estem davant de un nou debat més simbólic que real, permeteu-me que defineixi que es per mi Catalunya: LA PATRIA DE LA LLIBERTAT I DE LA EQUITAT. Per mi ho ha estat i m'agradaria que ho fos per tothom que hi viu.
PER DESCOMPTAT LA CASA RESPECTUOSA I CALIDA DE TOTELS DONES I ELS HOMES QUE HI VIUEN I TREBALLEN.

Tal com es titula la petita reflexió de Claudio Magris (Edicions de 1984), VOSTÈ JA HO ENTENDRÀ, convido als lectors a entendrem per sota i per sobre les linees escrites de matinada.Com diu la/el protagonista:"perquè ja el veia tornar adolorat però fort a la vida, ignorant el no-res, encara capaç de serenitat, potser fins i tot de felicitat".

La serenitat es el que desitjo a totes les dones i homes que viuen i treballen a Catalunya en el día de la Diada, i crec que entre tots i totes, i sense excloure a ningú també trobarem el camí de la vida i de la felicitat.
Carme Valls-Llobet

DESPRES DE LES MUNICIPALS...LA DEMOCRÀCIA DELIBERATIVA.

La nova constitució dels ajuntaments democràtics a tot l'Estat espanyol, obre l'espai per poder treballar la participació real de la ciutadanía en l'espai públic, per fer-ho es tan necessaria la presencia de ciutadans i ciutdanes que vulguin exercir el compromís cívic, com la voluntat dels mateixos governs municipals per obrir espais a la participació.
M'han semblat molt interessants els articles del Prof. José Vidal-Beneyto al PAIS, els dos últims dissabtes. En especial el del día 23, "Más allá del voto" en el qué reflexiona sobre la informació superficial i esbiaxada de que disposen els electors per seleccionar els candidats imposats per els partits. per aixó demana recuperar la deliberació com a dimensió capital del exercici electoral, i també com a forma de implicar la ciutadanía a la democràcia.
Aquest serà un dels principals objectius de Ciutadans pel Canvi, després de la seva Convenció el proper dissabte i de fet ja estat la metodologia emprada per prendre les seves decisions. En tot cas es una metodologia que hem de extendre a tots els nivells de les institucions i de les empreses. Com a formula per tornar a tenir persones pensant i decidint. S'acaba el periode de la ciutadania com a corretja de transmissió i comença la de ciutadnia protagonista. O aixi ho desitjo.

CANVIS TOTALS A TARRAGONA I PINEDA, PERO GUANYA L'ABSTENCIO, I ES DUPLICA EL VOT EN BLANC.
Despres de treballar a fons durant la campanya a les municipals, amb les propostes per la Participació ciutadana, que varem aprovar a ciutadans pel Canvi, he de felicitar a les plataformes de Pineda i de Tarragona, per els seu esforç i per les complicitats que han sabut establir emb els liders de les seves candidatures. Xavier Amor de Pineda, que ha guanyat amb majoria absoluta a una ciutat amb anys de govern de CiU, i Josep Fèlix Ballesteros a Tarragona, han estat dels pocs alcaldes que han incorporat als seus programes i en la forma de crear-los, el procés de participació de ciutadana. Avui llegim al Pais, les declaracions drel que serà nou alacalde Tarragona que diu textualment quan respón a la pregunta de que notarà el ciutadà amb el nou alcalde. "Més transparència, més realisme, i més participació. Volem accelerar la elecció del defensor del ciutadà que avui no existeix; crearem els consells de districte i un reglament de participació. Que els ciutadans puguin participar de forma habitual en la presa de decisions col·lectives, i no solsament cada quatre anys. Segurament aixó faria baixar la abstenció".
Doncs estic totalement de acord. No es pot esperar que la gent respongui quan no es pot fer responsable i coparticipar de les decisions que es prenen. El debat sobre la abstenció i el creixement de posicions xenófobes, son els dos fets mes preocupants. Els mes de 80000 catalans i catalanes que van exercir el compromís cívic de mocràtic de anar a votar, votant en blanc perque no trobaven alternativa que els convenci, son un exemple del alt nivell democràtic de la nostra ciutadania. les meves felicitacions a totes i tots, i als que s'han atrevit avui mateix a tots els diaris a enviar el perque de la seva posició. Demanaré a Ciutadans pel Canvi si poden posar les cartes al director a la seva Web. Ara queden els nous reptes que desde CpC defensem des de fa mes de 8 anys: Nova Llei Electoral, amb llistes el més obertes possibles i primaries per elegir candidats. Ara que ha acabat la que hauria de ser la festa de la democràcia, comença la feina diaria i quotidiana PER LA DEMOCRÀCIA.