Davant dels aconteixements de la setmana del 28 de Gener al 1 de Febrer:
Publicat a la agenda de Ciutadans pel Canvi.

ACABEM AMB EL DOLOR INÚTIL

Comença la setmana amb la noticia de que la Audiencia provincial de Madrid arxiva definitivament les impostures, mentides i badomies, que la Comunitat de Madrid presidida per Esperança Aguirre i el seu conseller de sanitat Lamela, va dirigir contra el Dr Luis Montes, ex coordinador de urgències del Hospital Severo Ochoa de Leganés, a que falsament es van atribuir sedacions irregulars. El tribunal ordena restituir el bon nom del Dr Montes i retirar qualsevol al·lusió a mala pràctica mèdica. Ho volem fer des de aquestes modestes línees. Però el mal ja esta fet, i totes les persones han mort amb dolor en els últims tres anys, per culpa dels que van fer acusacions falses, i el sofriment dels seus familiars per veure’ls patir, es irreversible, ja no té marxa enrere. Com l’acomiadament encobert de 15 metges i metgesses, i de infermeres a qui no se’ls hi va renovar el contracte. Perquè tan sofriment? Perquè tan desprestigi de la Sanitat pública? Una primera explicació la dona el mateix Dr Montes. Un setmana després de la seva destitució i que es fes públic el cas a través dels mitjans de comunicació habituals del PP ( Cope, Mundo, etc) el govern de la Comunitat de Madrid va privatitzar l’hospital Puerta de Hierro, les cures pal·liatives de San Juan de Dios, i va anunciar la construcció de vuit hospitals públics amb gestió privada.
Els dirigents del PP com de costum miren cap a una altra banda quan son atrapats in fraganti. Intenten dir que ells no van acusar en fals i van parlar de assassinats en front de unes humanitàries cures pal·liatives de malalts terminals. Però per sort tenim hemeroteques, tenim vídeos, i tenim memòria. I volem recordar, per saber que hem de votar i a qui no hem de votar. Perquè durant quatre anys hem hagut de sentir les mentides sobre els autors del 11 M, i el dolor que les insidies van provocar a les víctimes que van sobreviure i als familiars de els 192 que van morir. Sobre el dolor de la pèrdua, hem viscut una legislatura en que una cavernícola oposició ha afegit dolor al dolor, manipulant a víctimes, contra govern democràticament electe, fent servir el terrorisme com instrument electoral, i atacant tot el que era català amb l’afany de captar vots de la resta de Espanya. Cada vegada que el seus dirigents obrien la boca només sabien insultar, i degradar la persona del president Zapatero. Dia rera dia, fins que ens feien venir basques.
Però malgrat tot, la crispació i l’angoixa que corria pels carrers de Madrid, encara no havia arribat dins la societat catalana. Però sembla que els generadors de dolor inútil no han acabat la feina. La societat catalana des de fa 25 anys ha aconseguit una convivència agradable entre les dues llengües oficials, i una immersió lingüística respectable per la llengua catalana, més vulnerable per la extinció, amb la riquesa afegida que els nostres nois noies acabaven l’ensenyament obligatori amb un raonable coneixement de dues llengües i esperem que ara de tres. Doncs ara noves mentides electorals volen fer créixer rancúnies a on hi havia respecte i integració. Serà veritat algun dia que qui sembra vents recollirà tempestats?
Ens pot estranyar que qui nomes vol el poder per posseir-lo i defensar els interessos econòmics propis i de algunes minories, faci servir el dolor sense cap escrúpol? No es estrany que intercanviem antics polítics que passen a consells de administració de Banca o de multinacionals (Rato- Aznar), i membres extraordinàriament enriquits de la empresa privada, que vol donar-nos lliçons de política.(Pizarro). Tants intercanvis entre algunes grans empreses i un Partit Polític, ens deia el ROTO ( no seran el mateix?). No ens estranya doncs no escoltar cap proposta política innovadora per part del PP. El conjunt de agressions, i desqualificacions està allunyant de forma greu a la ciutdania de la política.

Hem de allunyar la política que ha de organitzar la nostra convivència, del repartiment de càrrecs, i de fer servir als vots de la ciutadania com si els ciutadans fossin membres de un consell de administració que només espera que els hi reparteixin dividends. Però si els partits existents en els poders públics, com diu Miquel Caminal, “ viuen del Estat i pel Estat, s’haurà de tornar a inventar el partit polític com partit cívic, com formació política que sorgeix de la ciutadania i resideix en la ciutadania”.
Aquesta setmana rica en reflexions polítiques, també hem llegit a Joan Subirats, que ens diu que “avui dia la política no s’acaba en les institucions ni en els partits polítics” i com ens va dir a l’àgora de CpC, millor buscar la política real a les pàgines de societat, el que hi ha a les pàgines que es diuen de política es un altra cosa. Podríem dir que els partits i les institucions, son una condició necessària però no suficient per donar crèdit a la política i perquè aquesta serveixi per donar millors condicions de vida i treball i no incrementi amb dolor inútil el que ja arribarà de forma natural.

Per això ens ha agradat l’article de Mark Hertsgaard, que reflexionant sobre la renuncia de Gore a tornar-se a presentar a la presidència de Estats Units. “La lliçó que Gore sembla haver aprés de les seves derrotes a la Casa Blanca es que no n’hi ha prou amb exercir la presidència per propiciar un autèntic canvi, si es tenen en contra interessos poderosos....No n’hi ha prou amb ser president, ni amb ser persona integra. La única manera de derrotar al diner organitzat consisteix en estar al costat de la societat organitzada, de la majoria organitzada”. Podem negar que ha creat amb la seva campanya un element de pressió de base social i ciutadana? Aquest es el nostre repte com organització cívico- política. Respectant la presència institucional, crear condicions per la política dels canvis.

Carme Valls-Llobet