EUROPA: L’ESPAI DE LA POSSIBILITAT.
La Conferencia que va fer George Steiner a Barcelona, el 22 de Octubre del 2007, organitzada per el Museu de Història de la Ciutat de Barcelona, ha estat publicada com a llibret per Arcàdia, i com a reflexió del futur de Europa i del futur de la nostra convivència intercultural el considero excel·lent, per la senzillesa amb que expressa veritats profundes. Que vol dir la integració dels nouvinguts? Cal realment que els hi fem aprendre els nostres records? Europa pot generar nous ideals per als seus joves? Pot oferir una alternativa al model nord-americà? Què pot omplir el buit, l’avorriment mortal de les vides públiques i privades de milions d’adolescents?
No hi han respostes fàcils. Ell tampoc en té, però acaba el seu discurs amb la següent afirmació. “L’únic que goso dir-los és això: el destí de la nostra antiga, cansada i estimada Europa depèn del fet que puguem convertir les lieux de mémoire en les lieux de la possibilité. Se’ns fa tard.”
Tres vivències de la última i densa setmana em fan pensar que hi estem anant. La útlima coordinadora de CpC en la que varem acordar definitivament les nostres propostes de futur polític. El canvi que volem en drets de ciutadania, en justícia social, en federalisme, i en la construcció de la xarxa ciutadana nord enllà. Tenim la possibilitat de pensar i l’hem exercida.
El dia 7, vaig tenir la oportunitat de parlar al plenari del Congres de la ESHRE, la societat Europea per la reproducció. El auditori del Forum impressiona i el meu precari anglès em va obligar a llegir. Però sempre li agrairé a la nostra consòcia Dra.Anna Veiga la oportunitat de conèixer de a la vora una societat, i un Congres en el que estaven inscrits mes de 7000 professionals, dedicats a aplicar noves tecnologies reproductives per la creixent esterilitat femenina... i masculina de la nostra vella Europa. Vaig trobar-hi a faltar mes comunicacions i recerca que busqués el perquè de la creixent esterilitat de les societats industrials, que fan més difícil maternitat i fan necessàries les adopcions. Jo vaig fer una revisió dins la meva comunicació, del efecte negatiu de les substàncies químiques del medi ambient que imiten l’efecte dels estrògens ( es denominen xenoestrògens), com els pesticides, els PCBs (Bisfenols policlorats derivats dels plàstics) que estan dissolts a les nostres aigües, o el fum de la combustió de la benzina que desprenen els nostres cotxes. Si no fem prevenció des de Medi Ambient, sinó donem suport a la maternitat en edats mes joves, tindrà Europa alguna possibilitat?.
El dia 9, vaig participar a la UPEC, la Univesitat Popular de estiu de Catalunya a una Taula Rodona sobre sobirania, federalisme i limits constitucionals. Amb Klaus Jürgen Nagel, Professor de Ciències Polítiques a la UPF.Alfons López Tena, Vocal del Consejo General del Poder Judicial, President del Cercle d’Estudis Sobiranistes i notari. i Mercè Barceló, Catedràtica de Dret Constitucional a la UAB.
Aquí l’anàlisi es va centrar en el paper del federalisme com aliança de autogoverns, i en els orígens del federalisme dins de una Europa que naixia de estats sobirans. Era l’Espanya de les autonomies un embrió de estat federal? Encara que havia nascut inicialment amb l’empenta de les autonomies que son nacionalitat històriques, com Galizia, Pais Basc i Catalunya, el fet que ja portem 30 anys desenvolupament fa que es puguin plantejar aliances federals? Volem totes les autonomies i nacionalitats del estat espanyol fer de espanya un projecte compartit? I per què no mirar ja només cap Europa? com ens proposava el sr Lopez Tena desenganyat de la recepció que ha tingut de les altes instàncies del poder judicial cap al fet català i la seva diferència. El debat ric i ple, va quedar obert per unes futures edicions de la UPEC, durant el hivern que permetrien una continuïtat i profunditat en els debats. He participat ja en tres edicions de la Universitat de estiu, i tot hi sent encara minoritaris, millora la participació i una minoria de la joventut per la que es pregunta Steiner, també hi era a la sala i també pensava i es preguntava. Era un espai amb possibilitat de pensar i debatre. Amb petits grans de sorra ha estat un setmana per mirar endavant.
Per acabar, avui vull agrair al estimat Pasqual Maragall les seves paraules de reconeixement a Ciutadans pel Canvi, durant la celebració del 30 Aniversari de CpC.
Ha reconegut que es un espai en que s’hi troba bé, i ha reconegut la nostra feina. Ha citat el començament de la meva relació amb ell, quan jo formava part a la Universitat de UP, Universitat Popular, la branca universitària de FSF, Força Socialista Federal, i varem estar apunt de fusionar-nos amb el seu grup el FOC, però forces que no volien aquest unió ho van impedir. Hauria estat un embrió de un partit socialista que avui celebraria 42 anys de historia enlloc de 30. Però des de el meu blog, vull donar les gràcies al Pasqual, per ser valedor precisament de una part de la historia de Catalunya que sense ell hauria quedat amagada. També vull agrair la seva generositat per constituir CpC, i per anar avui al aniversari, donant resposta ala personal invitació del President Montilla. Ha estat emocionant veure les abraçades al escenari, i també el record a tots els que ja no hi son ( Ernest Lluch, Raventós i tants altres) que varen lluitar en circumstancies molt difícils per el somni de la igualtat, la fraternitat i la llibertat.
També vull agrair al nou soci Joaquim Curbet, una agradable passejada per la Rambla i per la Llibreria Central en la que ens varem explicar un trosset de les nostres vides, i dels nostres desitjos de canvi. Un nou ciutadà pel Canvi, que ja te molta mili, i molta història però que em va retransmetre la pau i la bonhomia del que desitja acabar els seus dies “veient passejar els coloms per les taulades de la seva ciutat”. Us recomano el seu llibre “Vaig ser jo!”. Editor, edicions CCG es la seva editorial, familiar i amb un grafisme excel·lent. Ens va venir a conèixer a la Rambla carregat de llibres i de propostes polítiques per el primer document en el que va poder participar. Preparem un dinar a Girona, per el dia 22, amb amics i simpatitzants, però ja ha fet un blog de participació de les comarques gironines. Sempre li he agraït a Pasqual Maragall que al crear Ciutadans pel Canvi ens va donar la oportunitat de trobar-nos a persones que potser de altra manera no ens hauríem vist mai ni hauríem tingut la oportunitat de treballar junts. Com diu el Quim Curbet al final del seu llibre, “Amb el temps ens adonem que totes les coses importants tenen ànima..... i que igual que les formigues grataven la terra, i que les aranyes teixien fils, i que els ocells construïen nius, jo havia d’escriure les històries que vaig viure en aquell reculada època en què vaig ser jo”.
Com tots som nosaltres mateixos cada dia, m’has animat a escriure al blog, amb mes constància i a llegir els vostres. Som una xarxa de ciutadania i ens hem de donar la veu i escoltar-nos les paraules. Gracies per el coratge.
La Conferencia que va fer George Steiner a Barcelona, el 22 de Octubre del 2007, organitzada per el Museu de Història de la Ciutat de Barcelona, ha estat publicada com a llibret per Arcàdia, i com a reflexió del futur de Europa i del futur de la nostra convivència intercultural el considero excel·lent, per la senzillesa amb que expressa veritats profundes. Que vol dir la integració dels nouvinguts? Cal realment que els hi fem aprendre els nostres records? Europa pot generar nous ideals per als seus joves? Pot oferir una alternativa al model nord-americà? Què pot omplir el buit, l’avorriment mortal de les vides públiques i privades de milions d’adolescents?
No hi han respostes fàcils. Ell tampoc en té, però acaba el seu discurs amb la següent afirmació. “L’únic que goso dir-los és això: el destí de la nostra antiga, cansada i estimada Europa depèn del fet que puguem convertir les lieux de mémoire en les lieux de la possibilité. Se’ns fa tard.”
Tres vivències de la última i densa setmana em fan pensar que hi estem anant. La útlima coordinadora de CpC en la que varem acordar definitivament les nostres propostes de futur polític. El canvi que volem en drets de ciutadania, en justícia social, en federalisme, i en la construcció de la xarxa ciutadana nord enllà. Tenim la possibilitat de pensar i l’hem exercida.
El dia 7, vaig tenir la oportunitat de parlar al plenari del Congres de la ESHRE, la societat Europea per la reproducció. El auditori del Forum impressiona i el meu precari anglès em va obligar a llegir. Però sempre li agrairé a la nostra consòcia Dra.Anna Veiga la oportunitat de conèixer de a la vora una societat, i un Congres en el que estaven inscrits mes de 7000 professionals, dedicats a aplicar noves tecnologies reproductives per la creixent esterilitat femenina... i masculina de la nostra vella Europa. Vaig trobar-hi a faltar mes comunicacions i recerca que busqués el perquè de la creixent esterilitat de les societats industrials, que fan més difícil maternitat i fan necessàries les adopcions. Jo vaig fer una revisió dins la meva comunicació, del efecte negatiu de les substàncies químiques del medi ambient que imiten l’efecte dels estrògens ( es denominen xenoestrògens), com els pesticides, els PCBs (Bisfenols policlorats derivats dels plàstics) que estan dissolts a les nostres aigües, o el fum de la combustió de la benzina que desprenen els nostres cotxes. Si no fem prevenció des de Medi Ambient, sinó donem suport a la maternitat en edats mes joves, tindrà Europa alguna possibilitat?.
El dia 9, vaig participar a la UPEC, la Univesitat Popular de estiu de Catalunya a una Taula Rodona sobre sobirania, federalisme i limits constitucionals. Amb Klaus Jürgen Nagel, Professor de Ciències Polítiques a la UPF.Alfons López Tena, Vocal del Consejo General del Poder Judicial, President del Cercle d’Estudis Sobiranistes i notari. i Mercè Barceló, Catedràtica de Dret Constitucional a la UAB.
Aquí l’anàlisi es va centrar en el paper del federalisme com aliança de autogoverns, i en els orígens del federalisme dins de una Europa que naixia de estats sobirans. Era l’Espanya de les autonomies un embrió de estat federal? Encara que havia nascut inicialment amb l’empenta de les autonomies que son nacionalitat històriques, com Galizia, Pais Basc i Catalunya, el fet que ja portem 30 anys desenvolupament fa que es puguin plantejar aliances federals? Volem totes les autonomies i nacionalitats del estat espanyol fer de espanya un projecte compartit? I per què no mirar ja només cap Europa? com ens proposava el sr Lopez Tena desenganyat de la recepció que ha tingut de les altes instàncies del poder judicial cap al fet català i la seva diferència. El debat ric i ple, va quedar obert per unes futures edicions de la UPEC, durant el hivern que permetrien una continuïtat i profunditat en els debats. He participat ja en tres edicions de la Universitat de estiu, i tot hi sent encara minoritaris, millora la participació i una minoria de la joventut per la que es pregunta Steiner, també hi era a la sala i també pensava i es preguntava. Era un espai amb possibilitat de pensar i debatre. Amb petits grans de sorra ha estat un setmana per mirar endavant.
Per acabar, avui vull agrair al estimat Pasqual Maragall les seves paraules de reconeixement a Ciutadans pel Canvi, durant la celebració del 30 Aniversari de CpC.
Ha reconegut que es un espai en que s’hi troba bé, i ha reconegut la nostra feina. Ha citat el començament de la meva relació amb ell, quan jo formava part a la Universitat de UP, Universitat Popular, la branca universitària de FSF, Força Socialista Federal, i varem estar apunt de fusionar-nos amb el seu grup el FOC, però forces que no volien aquest unió ho van impedir. Hauria estat un embrió de un partit socialista que avui celebraria 42 anys de historia enlloc de 30. Però des de el meu blog, vull donar les gràcies al Pasqual, per ser valedor precisament de una part de la historia de Catalunya que sense ell hauria quedat amagada. També vull agrair la seva generositat per constituir CpC, i per anar avui al aniversari, donant resposta ala personal invitació del President Montilla. Ha estat emocionant veure les abraçades al escenari, i també el record a tots els que ja no hi son ( Ernest Lluch, Raventós i tants altres) que varen lluitar en circumstancies molt difícils per el somni de la igualtat, la fraternitat i la llibertat.
També vull agrair al nou soci Joaquim Curbet, una agradable passejada per la Rambla i per la Llibreria Central en la que ens varem explicar un trosset de les nostres vides, i dels nostres desitjos de canvi. Un nou ciutadà pel Canvi, que ja te molta mili, i molta història però que em va retransmetre la pau i la bonhomia del que desitja acabar els seus dies “veient passejar els coloms per les taulades de la seva ciutat”. Us recomano el seu llibre “Vaig ser jo!”. Editor, edicions CCG es la seva editorial, familiar i amb un grafisme excel·lent. Ens va venir a conèixer a la Rambla carregat de llibres i de propostes polítiques per el primer document en el que va poder participar. Preparem un dinar a Girona, per el dia 22, amb amics i simpatitzants, però ja ha fet un blog de participació de les comarques gironines. Sempre li he agraït a Pasqual Maragall que al crear Ciutadans pel Canvi ens va donar la oportunitat de trobar-nos a persones que potser de altra manera no ens hauríem vist mai ni hauríem tingut la oportunitat de treballar junts. Com diu el Quim Curbet al final del seu llibre, “Amb el temps ens adonem que totes les coses importants tenen ànima..... i que igual que les formigues grataven la terra, i que les aranyes teixien fils, i que els ocells construïen nius, jo havia d’escriure les històries que vaig viure en aquell reculada època en què vaig ser jo”.
Com tots som nosaltres mateixos cada dia, m’has animat a escriure al blog, amb mes constància i a llegir els vostres. Som una xarxa de ciutadania i ens hem de donar la veu i escoltar-nos les paraules. Gracies per el coratge.
1 Comments:
At 12:27 AM, Quim Curbet said…
Henri Weber deia aquest any, al caire de les commemoracions d'aquell ja tan llunyà Maig de 1968, que "la vida ens ha canviat, però nosaltres també hem canviat la vida".
Probablement encara hi ha moltes preguntes sense resposta, segurament serà que no les hem plantejat bé. Personalment em considero feliç guardant a la tauleta de nit unes quantes preguntes sense resposta. Del que es tracta és d'anar-les buscant de mica en mica i de plantejar-ne de noves.
L'altre dia veia una pel·lícula amb els meus fills (Desmadre a la americana) i un dels protagonistes, després de ser expulsat de la facultat, diu "Bé, sempre ens quedarà el futur". El futur, igual que la nostàlgia, ja no és el que era, però sempre en queda un bon bocí a rebost.
Ànim i endavant!
Post a Comment
<< Home