Editat al PUNT. 15-11-2008
VELTRONI, OBAMA I BEATRIZ
Fa unes setmanes que Walter Veltroni ha publicat una novel·la sobre les difícils relacions humanes a la època del terrorisme italià, quan gent d’esquerres i dretes va ser assassinada per els que creien poder ser jutges i botxins de les idees dels altres. En una de les entrevistes que li han fet, arrel del llibre, subratllava que en realitat la “política defineix i treballa sobre la relació entre les persones, mes que la relació entre partits”. Partint de la seva experiència i de la seva pròpia vida, reforçava la idea de que una persona no pot ser només un professional de la política sinó també ha de tenir altres vivències, i partir de les experiències professionals i de les relacions personals. En la seva experiència com alcalde va poder veure com les famílies o els veïns i veines s’ajudaven en moments de dificultats, com la convivència feia sorgir proeses malgrat la pobresa, les discapacitats o la marginació. En treia una conclusió política: Sempre els governs han d’escoltar a la societat civil, i no es poden desenvolupar polítiques públiques al marge de la ciutadania.
Crec que aquest arrelament amb els problemes reals de la societat, ha estat una de les claus, de la extraordinària victòria de Barack Obama, el nou president de Estats Units, que amb el seu discurs de presa de possessió, sortit des de el fons del cor, sense papers, però impecable en la forma i en el fons, ha fet retornar la confiança en la política, com a forma de construir el futur amb esperança. Conèixer la biografia de aquest home, que parla amb passió, però amb serenitat, que expressa sentiments en públic, i es capaç de trencar el tabú que pesava sobre els homes, es una lliçó de com podem vèncer dificultats sense perdre la confiança. Pot plorar en públic per la seva avia, i suspendre dos dies de campanya per acomiadar-se de ella. La seva experiència neix de la genètica, i de la experiència. Segur que no va ser fàcil menjar de petit amb ajudes socials, ser el primer home de color que dirigia la revista de dret de Harvard, i debatre hores i dies a les assemblees de veïns dels barris mes pobres de Chicago. Però va aprendre a escoltar persones, i no fer política des de un despatx, a saber dels problemes reals i de la misèria econòmica i moral. Crec que per això ha pogut parlar, de una manera diferent que altres candidats. No ha parlat des de el jo penso, sinó des del NOSALTRES pensem, per tant nosaltres PODEM. La gran participació a les votacions, les cues per anar a votar, les llàgrimes als ulls de tantes cares blanques i negres a la plaça de Chicago,la gran quantitat de joves que han participat a la campanya a traves de Internet, trenquen amb la sensació de que la ciutadania es indiferent a la política. Quan la política es fa per construir canvis reals a la societat, quan la sola elecció de un home de color, trenca amb anys de segregació i es capaç de posar com exemple la lluita de una dona, com símbol de la lluita de milers de dones en contra de la discriminació. Aliança simbòlica dels exclosos i excloses, dels marginats i les marginades.
Perquè els que viuen al marge, de la societat benestant, també son persones, també tenen historia, i també tenen discurs. Ho hem pogut veure, expressat amb imatges i amb silencis, a la pel·lícula BEATRIZ, de Claudio Zulian, estrenada ara a Barcelona, però treballada des de fa anys, per entendre i escoltar que ens diuen les persones que viuen als límits del seu camp, que potser molta gent de la societat les consideren como no persones, però que tenen moltes coses per ensenyar-nos. Sobre les dificultats de sobreviure en la pobresa, sense perdre la esperança, la vitalitat, el humor i la autonomia personal.. Sobre la valentia de prendre decisions sobre el propi futur. Sobre la fugida de la dependència que humilia. Donar veu a qui potser no podríem escoltar, es l’art de un bon director i culmina una setmana de impactes emocionals, que m’atreviria a dir que estan sacsejant els cors i les ments de un mon globalitzat, a qui el discurs de Obama li ha retornat l’esperança. Llàstima que els inversos en borsa deuen ser de una altre galàxia i enlloc de viure el futur amb confiança, l’ han tornat a fer davallar. Per sort una vegada mes la política, l’art de conviure i respectar-nos, l’art de construir el futur està per sobre de la economia, i ho ha de continuar estant en el futur.
Carme Valls-Llobet
Presidenta de Ciutadans pel Canvi
VELTRONI, OBAMA I BEATRIZ
Fa unes setmanes que Walter Veltroni ha publicat una novel·la sobre les difícils relacions humanes a la època del terrorisme italià, quan gent d’esquerres i dretes va ser assassinada per els que creien poder ser jutges i botxins de les idees dels altres. En una de les entrevistes que li han fet, arrel del llibre, subratllava que en realitat la “política defineix i treballa sobre la relació entre les persones, mes que la relació entre partits”. Partint de la seva experiència i de la seva pròpia vida, reforçava la idea de que una persona no pot ser només un professional de la política sinó també ha de tenir altres vivències, i partir de les experiències professionals i de les relacions personals. En la seva experiència com alcalde va poder veure com les famílies o els veïns i veines s’ajudaven en moments de dificultats, com la convivència feia sorgir proeses malgrat la pobresa, les discapacitats o la marginació. En treia una conclusió política: Sempre els governs han d’escoltar a la societat civil, i no es poden desenvolupar polítiques públiques al marge de la ciutadania.
Crec que aquest arrelament amb els problemes reals de la societat, ha estat una de les claus, de la extraordinària victòria de Barack Obama, el nou president de Estats Units, que amb el seu discurs de presa de possessió, sortit des de el fons del cor, sense papers, però impecable en la forma i en el fons, ha fet retornar la confiança en la política, com a forma de construir el futur amb esperança. Conèixer la biografia de aquest home, que parla amb passió, però amb serenitat, que expressa sentiments en públic, i es capaç de trencar el tabú que pesava sobre els homes, es una lliçó de com podem vèncer dificultats sense perdre la confiança. Pot plorar en públic per la seva avia, i suspendre dos dies de campanya per acomiadar-se de ella. La seva experiència neix de la genètica, i de la experiència. Segur que no va ser fàcil menjar de petit amb ajudes socials, ser el primer home de color que dirigia la revista de dret de Harvard, i debatre hores i dies a les assemblees de veïns dels barris mes pobres de Chicago. Però va aprendre a escoltar persones, i no fer política des de un despatx, a saber dels problemes reals i de la misèria econòmica i moral. Crec que per això ha pogut parlar, de una manera diferent que altres candidats. No ha parlat des de el jo penso, sinó des del NOSALTRES pensem, per tant nosaltres PODEM. La gran participació a les votacions, les cues per anar a votar, les llàgrimes als ulls de tantes cares blanques i negres a la plaça de Chicago,la gran quantitat de joves que han participat a la campanya a traves de Internet, trenquen amb la sensació de que la ciutadania es indiferent a la política. Quan la política es fa per construir canvis reals a la societat, quan la sola elecció de un home de color, trenca amb anys de segregació i es capaç de posar com exemple la lluita de una dona, com símbol de la lluita de milers de dones en contra de la discriminació. Aliança simbòlica dels exclosos i excloses, dels marginats i les marginades.
Perquè els que viuen al marge, de la societat benestant, també son persones, també tenen historia, i també tenen discurs. Ho hem pogut veure, expressat amb imatges i amb silencis, a la pel·lícula BEATRIZ, de Claudio Zulian, estrenada ara a Barcelona, però treballada des de fa anys, per entendre i escoltar que ens diuen les persones que viuen als límits del seu camp, que potser molta gent de la societat les consideren como no persones, però que tenen moltes coses per ensenyar-nos. Sobre les dificultats de sobreviure en la pobresa, sense perdre la esperança, la vitalitat, el humor i la autonomia personal.. Sobre la valentia de prendre decisions sobre el propi futur. Sobre la fugida de la dependència que humilia. Donar veu a qui potser no podríem escoltar, es l’art de un bon director i culmina una setmana de impactes emocionals, que m’atreviria a dir que estan sacsejant els cors i les ments de un mon globalitzat, a qui el discurs de Obama li ha retornat l’esperança. Llàstima que els inversos en borsa deuen ser de una altre galàxia i enlloc de viure el futur amb confiança, l’ han tornat a fer davallar. Per sort una vegada mes la política, l’art de conviure i respectar-nos, l’art de construir el futur està per sobre de la economia, i ho ha de continuar estant en el futur.
Carme Valls-Llobet
Presidenta de Ciutadans pel Canvi
posted by Carme Valls-Llobet @ 2:50 PM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home