Valls-Llobet

Monday, July 28, 2008

LA MIRADA DES DE UNA INESPERADA CADIRA DE RODES.

Dimecres 23 de Juliol, va ser un dia de la meva vida que recordaré sempre. Contenta i satisfeta per el dinar que varem tenir a Girona, amb el Quim Curbet i tot una colla de gironins i gironines amb ganes de millorar les formes i objectius de la política, vaig començar el dia participant a la tertúlia de Catalunya Radio a la que em va convidar en Pere Mas. Era la primera vegada que hi anava al matí i em va fer il·lusió, amb els diaris llegits varem fer una estona de debat amb en Tortell Poltrona, en Vicenç Villatoro, i en Pius Alibek . Quan varem acabar a les 9,30, al anar a tornar un diari als periodistes, em va canviar l’estiu. Un esglaonet de menys de 10 cms, que no vaig veure, em va fer caure em una mala fortuna, acabant amb fractura de turmell, tíbia i peroné i sortint de la radio amb ambulància cap a les deu del matí cap al Hospital Clínic, a on em van operar la mateixa tarda. Ordres de no posar el peu a terra durant sis setmanes. Cadira de rodes per casa i molt repòs calorós. Anulació de totes les visites i totes les reunions.
Una fractura i una falla en fa tornar de cop CONSCIENT de la vulnerabilitat de la nostra espècie que a vegades es creu tan prepotent. Estava llegint a Zizek, i diu que la “consciencia emergeix quan alguna cosa falla terriblement, inclòs dins lo mes personal. Quan som plenament conscients de alguna cosa? Precisament en el instant en que ja no funciona correctament o quan ho fa de una manera no esperada.”
Sembla que per la meva cama i per el finançament de Catalunya, ens han arribat falles i fractures inesperades,.... si ens fan ser mes conscients dels problemes i les seves causes, potser podrem transformar les desgracies en oportunitats. Des de el dolor i des de la incomprensió es difícil per ara el optimisme.

6 Comments:

  • At 7:31 AM, Blogger Quim Curbet said…

    “L’home d’acció sempre és un inconscient, només hi ha consciència a casa del contemplatiu.”
    (Goethe)

     
  • At 8:46 AM, Blogger Maria said…

    Carme !!!!!.... m'has fet pensar en una situació idèntica l'estiu del 1998, al pantà de Sant Antoni, tirant-li pedretes al meu gos perquè juguès a l'aigua i... ja ho crec que en vaig ser conscient, sobretot de la inutilitat de còrrer tant i tant... saps? em va fer adonar que mai havia llegit tant allò que em veia de gust i tan seguit com a leshores...

    Petons preciosa i... a ser conscient que tens dret a que et cuidin i a demanar tant com necessitis sense sentir-te un xic incòmoda per fer-ho.

     
  • At 1:45 PM, Blogger tonialmeda said…

    Sigues fidel
    a les petites coses;
    no t'és donat volar
    sobre el callat abisme.
    Pel fràgil pont suspès
    del cant humil assaja
    l'incert, boirós camí
    d'aquesta a l'altra vora.

    fragment del poema "Cap a les deus" d'en Joan Vinyoli.

    Agraït a l'Àlvar Roda per indicar-me el camí, i a tú per tantes coses.

     
  • At 10:05 AM, Blogger Olga Morote said…

    Hola Carme,
    Ems sap molt greu el que t'ha passat. Sí, en un segon tot pot canviar i aquest canvi ens recorda la nostra fragilitat. En el dia a dia, quan fem tantes coses, no hi pensem massa i ens convindria fer-ho a tots plegats.
    Sobretot cuida't molt i no et desanimis. Ja sé que és molt difícil i que en aquests moments la nostra paciència i la nostra capacitat de resistència es posen a prova. Ho sé perquè al setembre farà dos anys que vaig passar un tràngol molt gros amb el meu fill gran de 20 anys.Ànim.

    Em va agradar molt compartir el dinar a Girona amb amics i gent que encara creiem en els canvis, llargs i dificultosos, però val la pena d'intentar-ho.

    Cuida't molt i molta calma!

    Una abraçada des de Girona (Cassà de la Selva)

     
  • At 12:12 PM, Blogger Izabella said…

    “En Plutarco había leído una leyenda de navegantes acerca de una isla situada en los parajes vecinos al Mar Tenebroso, donde los Olímpicos triunfantes habrían confinado siglos atrás a los Titanes vencidos. Aquellos grandes cautivos de la roca y de la ola, eternamente flagelados por un océano insomne, incapaces de dormir pero soñando sin cesar, seguirían oponiendo al orden olímpico su violencia, su angustia, su deseo perpetuamente crucificado. En aquel mito situado en los confines del mundo volvía a encontrar las teorías filosóficas que había hecho mías: cada hombre está eternamente obligado, en el curso de su breve vida, a elegir entre la esperanza infatigable y la prudente falta de esperanza, entre las delicias del caos y las de la estabilidad, entre el Titán y el Olímpico. A elegir entre ellas, o a acordarlas alguna vez entre sí [Aelius Hadrianus].” Memorias de Adriano. Marguerite Yourcenar.

    El desig és el que ens impulsa a seguir buscant resposta on la gent creu que l'ha trobat.
    Amb somnis, és el que ens mou!
    Que aprofitis aquests dies per reposar i escoltar-los. Molts ànims i una abraçada molt forta (com les de la Rebeca).

     
  • At 10:58 AM, Blogger aleix said…

    Hola Carme em sap molt greu aquesta teva caiguda.Pero del dolor n'hem de fer paciencia i fortaleça,"cau i continuem..." res a d'aturar l'esperit de reflexio i canvi que vols liderar, la lentitud i la calma fan del temps el mateix que la distancia l'espai.


    Pep Admetlla

     

Post a Comment

<< Home